Cada veritat crea automàticament un univers paral·lel on és mentida. Però el problema és que mai som conscients de quin és l'univers on ens ha tocat viure. Recordo perfectament, com si fos ahir, quan contemplàvem en directe la caiguda de les torres bessones. En aquell nefast onze de setembre vam tenir la sensació d'estar veient una vulgar superproducció cinematogràfica, malgrat tenir molt clar que allò era real, semblava que succeís en una realitat paral·lela.
La veritat posseeix la inquietant estructura de la ficció, però per molt que ens expliquin que un copilot d'una gran aeronau comercial sigui capaç d'estavellar-la conscientment amb cent cinquanta persones a bord, nosaltres no ens ho podem creure. La possibilitat és tan remota i tan inversemblant, que només li pot passar pel cap a un guionista cinematogràfic mal pagat i amb molt poca imaginació.
Però la realitat s'imposa, crea les seves lleis i ens deixa sempre astorats. Probablement Déu és perfecte, però en un altre univers, en aquest ha decidit ser definitivament a imatge i semblança dels més estúpids representants de la raça humana. En el cel blau d'aquests primers dies de primavera, hi veurem la traça d'innumerables avions carregats de gent que desitja arribar a l'indret on algú els espera i no trobar-se de sobte en l'univers que no toca.
A vegades hi ha obvietats que cal remarcar per alguna raó, però n'hi ha d'altres que són només això: obvietats. Hi ha moltes realitats, moltes veritats i cadascuna té la seva pròpia forma. La realitat i la veritat són una aliança de complicitats i quan algú deliberadament la trenca tot el nostre món s'ensorra. Potser algun dia haurem de pujar a aquell indret dels Alps per intentar comprendre alguna cosa més.
