Si fem cas d'algunes actituds molt generalitzades, la majoria d'éssers humans neixen amb un superpoder: la capa?citat per saber o determinar com són els altres d'un sol cop d'ull. Aquesta habilitat, que molta gent practica sense cap tipus de condicionant, es basa en una lectura preventiva d'allò que es veu, sense esperar a tenir un major coneixement de l'altre. Són les anomenades etiquetes, o prejudicis, articulats a partir de l'equívoca sensació que la manera de vestir o la pulcritud de formes permeten establir què podem esperar de les persones que ens envolten. En el fons, la majoria dels que practiquen aquest esport saben que és moralment reprovable, però el justifiquen perquè és una zona de confort que els fa la vida més previsible i, per tant, més fàcil. En tot cas, és un error. Si llegeixes American Psycho durant l'adolescència aprens a desconfiar de les corbates, de la mateixa manera que enganxar-te a Hannibal et fa recelar dels gastrònoms.
Però no cal posar exemples de ficció, la vida ja te'ls dóna diàriament. Fa exactament una setmana, al metro de Barcelona hi havia una filera de cadires ocupades per dos homes i una dona de correcció impol·luta, i també un jove d'estètica punk carregat de bosses i amb un gos dels que intimiden. En una de les parades, va entrar una senyora molt gran que caminava ajudada d'una crossa. Com empès per un ressort, el jove punk es va aixecar amb rapi?desa i li va oferir el seient, acció a la qual ella va correspondre amb un somriure desarmant. Els altres tres, per la seva banda, no es van ni immutar. Es van limitar a contemplar l'escena de reüll, com si pertanyés a una dimensió paral·lela que no els inclou com a éssers útils.
Hi ha, en el gest del noi amb el gos, una lliçó per als amants de dividir el món en dualitats perverses, per als que només conceben el mirall com a contenidor del propi reflex. El món del noi aixecant-se de la cadi?ra és el món en què hauríem de viure; els altres mons, els que s'alimenten del supòsit i la cosmètica, són una simple i estúpida etiqueta.
