Diversitat funcional: Normalització i canvi de pensament
Raquel Rico Marin. girona.
Com jo, molts us preguntareu què és la diversitat funcional, però quan ho he descobert arran del grau d´educació social, he reflexionat molt sobre el que alguns creuen que és un eufemisme de discapacitat. Tendim a pensar que cal integrar les persones discapacitades al funcionament quotidià de les societats. Unes rampes, escoles especials i la famosa llei de dependència ens fan creure que som una societat preparada per inserir-los, i res més lluny de la realitat. La pregunta que cal que ens fem és: cal inserir ciutadans de ple dret però que no gaudeixen de tots aquests drets? Perquè, al meu entendre, i per posar un exemple, un infant afectat amb algun tipus de diversitat funcional al qual se li assigna una plaça en una escola especial, em sembla una manera de segregació i no d´inclusió. Un nen que tota la vida sentirà dir-se «pobret, és discapacitat», i que quedarà etiquetat i estigmatitzat.
I em torno a preguntar, si la solució és la inclusió, per què les ciutats no estan adaptades per a tots els seus ciutadans? Si «la majoria» no tenim problemes per adaptar-nos a tota classe d´accessos arquitectònics, per què mantenim obstacles per a alguns?
I aquí la meva proposta de canvi de pensament: no són ells els que s´han d´adaptar a nosaltres, sinó nosaltres a ells. Cal convertir les majories i les minories en «tots». Si ells no poden pujar escales, nosaltres podem pujar rampes o si ells no poden veure els colors dels semàfors nosaltres podem aprendre a guiar-nos per senyals acústiques.
Si les persones afectades amb algun tipus de diversitat funcional poguessin conviure entre nosaltres, no ens sorprendríem quan veiéssim quelcom «diferent» en el nostre context quotidià, perquè, si ens parem a pensar, qui de nosaltres no té algun tipus d´impediment ja sigui físic o intel·lectual?
Una tarima,
per favor
LluÍs Batlle i Gargallo. Girona.
Escric després d´haver escoltat una magnífica conferència en una sala anomenada «petit auditori» de la biblioteca Carles Rahola. M´ha tocat estar a la fila vuit o nou, més o menys, cosa que vol dir que els caps dels oients de les files del davant em tapaven els membres de la taula de presidència (si estaven asseguts) i la part de baix de la pantalla, més o menys, el 40 %.
Agrairia que, encara que algú ho consideri poc actual, es posés una tarima d´alçada suficient perquè, des de l´última fila, es poguessin veure les cares dels membres de la presidència, i el conferenciant no hagués de posar-se dret.
Elevar la pantalla perquè es pogués veure sencera ja demana més obres, però seria suficient suprimir el fals sostre situat precisament sobre la taula de presidència per guanyar els tres o quatre pams que permetrien veure tota la pantalla des de l´última fila.
No sé a quina administració correspon resoldre aquestes faltes de funcionalitat en un auditori, però, per favor, que les corregeixi aviat i puguem tenir un «petit auditori» de debò.
La ràbia
Francesca Barti i Comalat.
Banyoles.
La ràbia és una emoció com la tristesa, l´alegria i la por, la funció de la qual és defensar-nos d´una agressió, real o imaginada. Aquesta emoció no sorgeix del no res, ja que sempre hi ha un factor extern o bé intern que ens la fa sentir en un moment determinant.
Sentir-la amb freqüència pot arribar a repercutir negativament en el nostre cos i en la nostra ment; tanmateix, podria ser l´origen de molts mals físics que pateix la nostra societat.
Aquesta emoció és natural sentir-la puntualment però és recomanable que sigui a sota control per tal d´evitar respostes viscerals i díficils de controlar que ens poden posar en situacions compromeses.
Saber gestionar-la i transformar-la en pensaments positius; així com també posar distància per encarar millor les situacions de forma més efectiva és la millor solució perquè no esdevingui carcoma al nostre cos.
