13 de maig de 2015
13.05.2015
Diari de Girona

No ve d'un vot

"Vaig entendre com si m'hagués baixat una informació divina que cada vot és important"

13.05.2015 | 00:00
No ve d'un vot

Aquests dies que estem en plena campanya electoral he recordat una cosa que em va passar fa uns anys, a les eleccions del 2011, que em va donar la més gran lliçó de democràcia que he rebut mai. Gairebé sempre he votat Esquerra Republicana. Ja sé que la gent sol amagar les seves inclinacions polítiques però la veritat és que a mi mai m'ha fet res parlar-ne obertament. I és que a més a més, si no us ho dic, no podré escriure aquest article. Deia que gairebé sempre he votat ERC; de moment és el partit que més s'acosta a les meves idees. El dia que en trobi un que s'hi acosti encara més, canviaré. El 2011, però, vaig patir una mena de crisi política. No ho veia clar. Pensava en una altra formació. Vaig tenir molts dubtes, molts, i em vaig decidir al davant de l'urna: per primera vegada vaig votar un altre partit. Ho vaig viure una mica com una traïció, en primer lloc perquè era el partit que havia votat tota la vida i això et fa sentir una mena de fidelitat, encara que no tingui cap sentit; en segon lloc, perquè no estava del tot convençuda de votar aquest partit alternatiu; finalment, perquè tinc un familiar molt directe que és membre d'ERC i -tot i que és clar que no els votaria pas només per això?- en el fons de l'ànima em semblava com si li estigués fent un lleig. I aquí, ho recordo perfectament, mentre posava la papereta a l'urna, vaig tenir un pensament que recordaré tota la vida: "Va, no vindrà d'un vot". I vaig marxar a casa tranquil·la.

L'endemà al matí, camí de la feina, em vaig parar com cada dia a esmorzar i fullejar el diari al bar de sempre. I quasi que m'ennuego amb el cafè quan vaig llegir, a primera pàgina: "ERC no aconsegueix representació a l'Ajuntament de Girona per un vot". Segur que això, els de Girona, ho recordeu tots.

Els diaris, evidentment, no es referien al meu, de vot. Després de fer una ullada ràpida vaig veure que tots parlàvem d'un sobre que, a més de la papereta electoral, portava una estampeta de l'Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Aquest vot, que va ser considerat nul, segons la premsa va ser el que va fer quedar ERC a fora de l'Ajuntament. Però s'equivocaven: ells no ho sabien però era el meu, el que havia fet quedar Esquerra fora de l'Ajuntament, perquè si jo al davant de l'urna, quan el meu cap anava cap aquí, cap allà, finalment m'hagués decidit pel partit de sempre i no hagués fet experiments innovadors, ERC hauria entrat a l'Ajun?tament. Em vaig quedar una estona commocionada al davant de la taula. Després vaig empassar saliva, em vaig acabar el cafè, vaig entendre com si m'hagués baixat una informació divina que cada vot és important i vaig resar perquè el meu familiar, que segurament estava llegint els diaris en aquell mateix moment, no sabés mai que no havien entrat al govern per culpa meva. (Ara, llegint això, se'n deu haver assabentat -hola, sí, glups, vaig ser jo-. Espero que ara, quatre anys després, em pugui perdonar el lleig i em continuï convidant a dinar els diumenges.)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit