22 de maig de 2015
22.05.2015
Diari de Girona

Madrid, l'anticapital

"Quan el president el govern espanyol es passeja pel país en època electoral fent mítings i demanant el vot pel seu partit, està essent neutral?"

22.05.2015 | 00:00
Madrid, l'anticapital

Recentment, aquest Collboni que es deixa trencar la cara per Barcelona, ha reivindicat la co-capitalitat espanyola de Barcelona i Madrid. Com que la sacratíssima i inviolable (només pel que convé) constitució espanyola només preveu la capitalitat de Madrid, una proposta com aquesta implicaria una reforma constitucional que, ja s'ho poden imaginar, ara mateix Espanya sencera es deleix per dur a terme. Un té la impressió que el PSC decideix les seves propostes en funció del seu grau d'irrealisme. Si alguna cosa és factible i realitzable, no fa per ells. En canvi, tot el que sigui proposar a cegues, sense la més mínima garantia de poder-ho aplicar, els va perfecte.

Algú podria pensar que, fet i fet, no és tan inversemblant pensar que Barcelona i Madrid puguin compartir capitalitat. Ho és. Sobretot, perquè una Espanya amb doble capitalitat (amb qualsevol doble capitalitat: Madrid-Sevilla, Madrid-València o Madrid-Pueblonuevo de Miramontes; però ja no cal ni dir, Madrid-Barcelona) ja no seria Espanya. O seria una Espanya tan diferent que no la reconeixeria ni sa mare. Sa mare, en aquestes qüestions de capitalitat, es deia Felip II i és el responsable d'haver-se endut la cort ni més ni menys que a aquest cau de salvatgines que era Madrid el 1561. El discurs historiogràfic oficial acostuma a elogiar la prudentíssima decisió d'haver escollit Madrid per la seva importància geo-estratègica: al bell mig de la pell de brau, prop de tot i de tothom. Un perfecte disbarat. Felip II va escollir el pitjor racó d'Espanya per erigir-hi una capital moderna. Com a casa de camp per caçar-hi bestioles, que és l'única cosa d'interès que tenia la futura capital del regne, passi, però com a capital, un desastre.

A Madrid, a mitjan segle XVI no hi havia ni noblesa ni bisbe (això explica que Espanya sigui l'únic país catòlic que té una catedral, l'Almudena, construïda abans d'ahir, i d'un mal gust per arrencar a córrer). Felip II podria portar-hi una vida tranquil·la i regalada, contemplant com se li enfonsaven arma?des invencibles, però condemnaria el centre a convertir-se en perifèria. La gran i irresoluble contradicció de Madrid és precisament aquesta: un centre que és absoluta perifèria. No és una ciutat propera i equidistant a la resta de ciutats espanyoles, sinó la que està més lluny de totes les altres. Madrid, per ser capital, està condemnada a l'isolament, a l'autarquia, a la inanició. Per això no coneix la simbiosi sinó tan sols el parasitisme. Per això impedeix que les ciutats importants (València-Barcelona) es connectin entre elles, i les prefereix totes connectades amb el seu fals centre. Per això no entén la lògica de la cooperació (aeroport del Prat) sinó només la de la rivalitat. Imaginin-se quin canvi de paradigma, de mentalitat, quina autèntica revolució no suposaria que Madrid compartís capitalitat amb qualsevol altra ciutat. La idea és, simplement, inconcebible. I és per això que només la sentiran pregonar als Collbonis que ni se la creuen ni la volen.
Que Espanya no hi ha qui la faci canviar, i que és per això que ens n'hem d'allunyar com més aviat millor (perquè nosaltres sí que volem ser centre i no pas perifèria, i ens volem connectats i no pas badant veient passar cérvols), en tenim mostres reiterades cada dia quan obrim el diari. Pablo Iglesias sense saber dir si el català i el valencià són la mateixa llengua. El ministrewertgonyós comparant el tracte que rep el castellà a Catalunya amb el que rebia el castellà durant el franquisme. Pedro Sánchez pregonant (encara aquesta setmana, a Girona) una reforma federal en la qual no s'ha parat a pensar ni cinc minuts. La Policia Nacional tirant per terra la feina dels Mossos d'Esquadra amb l'únic objectiu de marcar paquet de competències. La Junta Electoral Central (aquell centre perifèric que dèiem...), prohibint als ajuntaments que ho han acordat en ple, d'ostentar la bandera estelada a la façana. Val la pena aturar-se un moment en aquesta última atzagaiada. La Junta Electoral dictamina que les estelades "simbolitzen les aspiracions d'una part de la societat catalana, però no de tota ella" i recorda que aquesta bandera "és incompatible amb l'obligació de neutralitat dels poders públics". Brillant. Des de quan un poder públic és neutral (ni en època electoral ni mai)? Quan el president del govern espanyol es passeja pel país en època electoral fent mítings i demanant el vot per al seu partit, està essent neutral? Deixa de cobrar com a president (és a dir, com a poder públic), quan fa un míting? Totes les decisions que prenen els poders públics (ajuntaments, diputacions, Generalitat, Estat) durant la campanya electoral, no és lògic que responguin al programa ideològic pel qual se'ls va votar i se'ls va donar poder? És més: què deu voler dir, neutralitat en política? Inacció? Paràlisi? Anar-se'n de cacera?

Felip II es va endur la capital a Madrid per estar lluny de tot i de tothom i que no li toquessin el que no sona. Això, és clar, és perfectament incompatible amb ser capital de res. Cinc-cents anys després, Madrid continua veient passar cérvols i intenta aplicar la seva lògica il·lògica a un món que no entén ni pot entendre, perquè li cau massa lluny, i li va massa gros.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook