Les dades de l'última Enquesta de Condicions de Vida (ECV), aportades per l'INE, ens ofereixen el retrat d'una Espanya depauperada. Els ingressos mitjans anuals d'una llar s'han reduït en un 2,3%, fins als 26.154 euros. El percentatge de població en risc de pobresa s'ha incrementat fins a un 22,2%, el que equival gairebé a una quarta part de la societat. Més elevada encara, entre els menors de 16 anys, la taxa de risc de pobresa se situa en el 30,1%. Un 42,4% de llars espanyols no són capaces d'afrontar despeses imprevistes -com ?substituir una nevera avariada o comprar-se un automòbil-, un altre 45% no es pot permetre el luxe de gaudir d'una setmana de vacances un cop a l'any i un 10,2 % es retarda habitualment en el pagament de despeses bàsiques com la hipoteca, el lloguer del pis o els rebuts de la llum i l'aigua. Són dades que ens parlen d'un país socialment trencat, tot i les garanties encara notables que ofereix l'Estat del Benestar -una educació i sanitat gratuïtes, un sistema públic de pensions i beques-; malgrat el repunt de l'economia i del mercat de treball en negre. Espanya compta amb una sèrie de polítiques socials tremendament generoses però poc efectives. I una de les enormes paradoxes d'aquest país empobrit passa per reconèixer que les classes mitjana-alta i alta es beneficien de l'Estat del Benestar en major mesura que els segments més humils de la població. L'Espanya que sorgeix de l'ECV apareix com un país segmentat en dos, les dinàmiques apunten a una fragmentació encara més gran. L'atur de llarga durada, les taxes d'abandonament escolar, la dificultat d'accés a un habitatge digne, l'absència d'estalvi, l'endeutament massiu, la manca d'oportunitats resulten factors clau. La pobresa, diríem, es reprodueix a si mateixa.
Ja fa més d'una dècada, els estudis pioners de la professora Annette Lareau sobre la transmissió de patrons socials incidien en el concepte de "capital cultural" per subratllar els avantatges ambientals que afavoreixen els fills de famílies de classe mitjana-alta: un major domini lingüístic, més capacitat d'autocontrol, una adequada xarxa de contactes i l'habilitat de saber manejar-se amb soltesa en l'entorn institucional i laboral del nostre temps. Els problemes econòmics introdueixen molts elements de distorsió. Una família que amb prou feines arriba a final de mes "es veu obligada a constrènyer el seu horitzó mental de futur", en una coneguda expressió del sociòleg Dalton Conley. De fet, difícilment es pot pensar a llarg termini quan la realitat immediata resulta urgent. Les persones de condició humil no estalvien perquè no poden i, si poguessin, el seu enorme sacrifici gaairebé no generaria rendiment. Es veuen obligades a acceptar feines mal pagades i a temps parcial, en un mercat on la competència resulta ferotge. Els horaris i la vida domèstica es ressenten. Els models personals i familiars es trenquen. Entre les característiques primordials de la pobresa destacaria aquesta atmosfera estressada que empeny a prendre decisions sistemàticament errònies. Per descomptat, l'accés a la informació i la capacitat d'analitzar-la no són idèntiques entre les diferents classes socials. Però, sobretot, prima l'estrès o el seu correlat invers, l'escapisme.
Les dades de l'ECV ens emplacen en un context de creixent desigualtat. Es tracta d'una foto fixa que, al seu torn, il·lustra tendències i defineix dinàmiques. Els moviments antisistema s'alimenten d'aquest corriment de terres, tot i que les seves propostes esdevenen caduques i inoperants. El més trist és que, en gran mesura, se sap com ha d'actuar l'Estat per fer front a la pobresa. Se sap que l'etapa de zero a sis anys resulta especialment crítica i que, per tant, la inversió en guarderies públiques de qualitat, en escoles de pares i biblioteques públiques és fonamental. Se sap que cal millorar la formació professional, tant per als "ninis" com per als treballadors. Se sap que un complement salarial per a les rendes més baixes permet combatre la marginació d'una manera més efectiva que pujant el salari mínim. Se sap, en definitiva, que un mercat laboral més flexible i una economia menys intervinguda afavoreixen la creació de llocs de treball. Tot això se sap però no es fa. Potser, senzillament, perquè no dóna vots.
