un papa compromès

M'agrada el papa Francesc, jesuïta en el rigor de la seva formació intel·lectual i franciscà per vocació de proximitat als més desfavorits. Des que va ser elegit per ocupar la cadira de Pere en el conclave que va succeir a la renúncia de Benet XVI, no ha deixat d'enviar senyals que desitja una Església diferent, menys preocupada pel sexe o el cerimonial que per les ?desi?gualtats i les injustícies. L'encíclica que ha publicat, Laudatio si, escrita de pròpia mà, és en part un crit contra l'escalfament global, contra els que es lucren amb ell i a favor dels qui paguen la factura d'una explotació irracional dels recursos. També és un crit d'angoixa sobre el futur del nostre planeta i sobre el món que llegarem als nostres fills. A diferència d'aquesta Església tradicional tan temorosa que la ciència posés en solfa els seus dogmes, Francesc sembla pensar amb KantGoethe que ciència i religió poden caminar de la mà sense pors ni interferències. És el que també pensa Benet XVI amb més cauteles. L'advertència papal arriba quan es prepara al desembre a París una altra cimera sobre el clima, el seu deteriorament i les conseqüències que això pot tenir sobre una humanitat que no deixa de créixer, ja que si avui som 7.500 milions, el 2050 serem 10.000. Si no prenem mesures passarà una de dues coses: o aconseguirem arreglar més endavant a un cost molt superior a l'actual, o no ho aconseguirem i acabarem amb la vida humana sobre la terra perquè suposo que les paneroles i les rates s'adaptaran, com ho han fet al llarg dels eons. La bona notícia és que ho sabem i que cada dia són menys, tot i que encara n'hi ha, els qui neguen aquesta relació entre clima i sostenibilitat; la dolenta és que el temps s'acaba i cal que a París es posin molts diners damunt la taula juntament amb mesures contundents i obligatòries per a tots i això no és segur que succeeixi.

Però al marge del seu testimoni personal, com viure a la residència Santa Marta en lloc d'ocupar el palau Apostòlic, de circular per Roma en un modest utilitari o usar a La Paz la mateixa interlocutòria que havia usat Joan Pau II fa 33 anys, i de la seva croada en contra de la injustícia i a favor dels més pobres, de no condemnar l'homosexualitat ("qui sóc jo per condemnar?") i de posar l'accent en pecats "nous" com la corrupció i pagar salaris de misèria, vull destacar els seus esforços en el camp de les relacions internacionals: va començar cridant a l'ordre israelians i palestins, que junts van plantar un arbre d'esperança als jardins vaticans encara que després el problema segueixi sense arreglar-se perquè les parts no s'atreveixen a fer el que saben que han de fer. Per això el Vaticà ha donat una nova empenta amb el reconeixement formal de l'Estat Palestí. Després Francesc no va tenir pèls a la llengua a l'hora d'utilitzar el substantiu "genocidi" per referir-se a la matança d'un milió i mig d'armenis (cristians) pels turcs el 1916, un assumpte que encara avui aixeca polseguera a Ankara. D'aquesta manera feia palesa la preocupació vaticana per la "neteja religiosa" que es produeix a l'Orient Mitjà, on en un segle han passat de ser el 20% de la població a tan sols el 4%. I cal recordar que els cristians no fa que són a la regió més temps que els jueus però sí 600 anys més que els musulmans.

Després el Papa ha tingut un paper important en la reconciliació entre els EUA i Cuba, que no es parlaven des que Fidel Castro va fer fora de l'Havana el corrupte dictador Batista el 1959 per instaurar un règim comunista. Allà les han vist de tots els colors amb la invasió de Cochinos, el bloqueig, els intents de la CIA per acabar amb la vida de Fidel o els coquetejos d'aquest amb Kruschev durant la Guerra Freda per convertir l'illa en una base de míssils soviètics, cosa que va posar el món a la vora d'un conflicte nuclear. Amb l'ajuda del papa Francesc, l'alliberament d'Alan Gross i la pròpia evolució de la vociferant minoria cubana exiliada a Miami, Obama ha estat capaç de treure Cuba de la llista de països que donen suport al terrorisme, aplanant així el camí per al restabliment de relacions diplomàtiques i l'intercanvi d'ambaixadors, que es produirà un d'aquests dies, tot i que encara faltarà abrogar l'absurd règim de l'embargament, que és una decisió que depèn del Congrés. I aquests dies s'ha anunciat una iniciativa del Vaticà per empènyer les converses que celebren a l'Havana membres del govern de Colòmbia amb el grup terrorista de les FARC amb vistes a la reconciliació nacional després de 20 anys de guerra i sofriment i que travessen un moment crític que les pot fer fracassar.

I en el seu últim viatge a l'Equador, Bolívia i Paraguai, ens ha recordat que la justícia social "no és una forma d'almoina" sinó "un veritable deute" de l'Estat i ha qualificat la corrupció com a "càncer" que roba el treball del poble. Quan Stalin va preguntar quantes divisions tenia Pius XII, va demostrar que era un ignorant. Al papa Francesc no li calen soldats per influir, ho sap i ho està posant en pràctica, convençut que el món necessita un rearmament moral i orientacions de llarg abast perquè l'urgent no ens faci oblidar el veritablement important.