Aroma d'eleccions

Primer de tot cal dir que no parlo de repetició electoral a Catalunya. Deixar que passi el temps és la millor maniobra que pot fer en Salvador Illa. Les coses s’han de deixar reposar. El candidat del PSC ha guanyat en vots i escons, els dos grups independentistes (JxCat i ERC) han estat censurats pels seus propis electors, i el tauler postelectoral mostra com és d’impossible un acord parlamentari per descavalcar Illa. La crida –infantil – de Carles Puigdemont al president Pedro Sánchez demanant-li que aparti l’incontestable guanyador a l’objecte que el Parlament de Catalunya l’investeixi president de la Generalitat ha obtingut un no rotund com a resposta i un advertiment: si li posen bastons a les rodes al guanyador, vinc jo, dissolc les Corts Generals i poso com a data electoral la mateixa que el Parlament. Missatge subliminar: «i espanyolitzo les eleccions catalanes». El diari Ara, gens sospitós de ser socialista, titulava aquest dilluns a portada: «Clam empresarial per investir Illa». El diari barceloní que dirigeix Esther Vera, un mitjà proindependència que va virar cap a posicions més moderades, en veure que tot havia estat una monumental estafa, no està per vendre fum als seus lectors. Fa molt bé. És aquí on El Punt/Avui d’en Joan Vall-Clara no té res a fer mentre ell no se’n vagi a casa a cuidar l’hort. Els il·luminats no poden res quan és el poble qui decideix barrar el pas als més grans mentiders de tota la història de Catalunya. L’anàlisi d’Antoni Bassas segons el qual el marquès de Waterloo és el polític català que més treu de polleguera l’Estat espanyol no és més que una embogida ocurrència de qui l’ha fet.

La flaire d’eleccions se sent a Madrid. Diguin el que diguin El País i La Sexta, el president del Govern d’Espanya ha sortit tocat, però no enfonsat, del seu retir espiritual de cap de setmana allargat amb domicili a la Moncloa. La prova del nou l’hem tingut aquesta mateixa setmana: el debat general que incloïa la seva dona, Begoña Gómez, no li ha sortit bé; els seus socis naturals, Sumar (Yolanda Díaz) i Podem (Ione Belarra), més els sempre díscols JxCat i ERC, han enfonsat la llei sobre la prostitució i a més han obligat l’executiu a retirar el projecte de llei del sòl per manca de suports parlamentaris; i que, sotto voce, ministres del Govern diguin als mitjans de comunicació, i aquest ho publiquin, que «anem a eleccions», no equival a desmentir que, com ha dit Sánchez des de la tribuna del Congrés dels Diputats, la legislatura seguirà, sinó més aviat tot el contrari. Tot diu que per l’agost dissol el Parlament espanyol i que per octubre anirem a veure de nou les urnes. Però que ningú s’equivoqui: una dissolució anticipada de les Corts Generals no equival a anunciar que en Núñez Feijóo aconsegueixi La Moncloa. Això està per veure, puix com ha escrit en Joan Tapia a El Periódico, «sembla que estiguem immersos en un pèssim camí, en un cercle viciós en el qual els líders dels dos grans partits –amb la inestimable ajuda de l’Abascal– creuen que només poden guanyar vots i sobreviure clavant garrotades. Com més i més primitives millor».

I és que amb debats a cara de perro, com se’ls qualifica a Madrid, no es construeix res de bo. Els ciutadans no se senten representats per ningú i totes les forces polítiques els avorreixen en grau absolut. La Unió Europea, els seus legisladors i els seus governants, es temen una allau d’abstencions pel dia 9 de juny i una pujada enorme de l’extrema dreta. Saben –i tots sabem- que les europees són les eleccions propícies per castigar als governs estatals de torn. Espanya no té per què ser una excepció a la regla general. No en aquests moments de confrontació verbal, que no pas ideològica ni tampoc argumental, que deixen als electors a peu de carrer sense que ningú s’ocupi d’ells, dels seus problemes i de les seves frustracions. La crisi de la representació és un fet cert. Com vaig dir fa uns quinze dies tot defensant la meva tesi doctoral, aquells parlamentaris que creuen que pel sol fet d’haver estat elegits ja representen al cos electoral, al poble, s’equivoquen del tot. La representació o és adaptació permanent a les circumstàncies econòmiques, socials, polítiques o de qualsevol altre mena, o la representativitat de l’electe es perd. Com diu Ignacio Urquizu, sociòleg, en el seu llibre La crisis de representación en España (Catarata, 2016) «la societat espanyola ha canviat profundament. Estem davant d’una ciutadania diferent de la que hi havia abans de la crisi econòmica. És cert que el brou de cultiu d’aquesta transformació s’ha produït en els més de 38 anys de democràcia. És innegable que l’augment del benestar, l’extensió de l’educació i la millora de les comunicacions han influït en els canvis socials més recents. Però no és menys cert que molts d’aquests canvis han cristal·litzat un cop començada la Gran Recessió». Una recessió que es nota a la butxaca: amb iguals euros o potser alguns més podem adquirir menys béns. Això és quelcom nou que cap líder polític no sap explicar. Més ben dit: s’oblida d’explicar. La frustració que genera és altíssima, i la resposta ciutadana no és altra que fugir de les urnes sota un lema comú: «tots són iguals».

No és cert això, essent del tot, això sí, que els tres grans corrents ideològics i polítics sorgits de la II Guerra Mundial, el socialcristià, el social democràtic i el liberal amb accent social es troben esgotats des de fa anys i no saben reinventar-se per continuar essent els dominants. Es tracta d’un abatiment o, si es vol, d’una apoplexia o feridura que ara per ara no té llum ni guia. El seu tropell és la porta d’entrada de la nova extrema dreta, aquella que no vol sentir parlar del nazisme, però que abraça i dona impuls al sentiment d’identitat nacional, entenguis estat nació, mentre res no vol saber de barreja de races i de religions. Un pou sec, però un pou que il·lusiona als desesperats i als desemparats. És l’odi, la solució? No; de cap manera, com tampoc ho és l’insult permanent a l’adversari polític. Cal una revisió de dalt a baix.

Subscriu-te per seguir llegint