L'astrofísica l'entenen molt bé els astrofísics i la segueixen amb passió els aficionats. Una de les seves aportacions més generalment reconegudes és com anomena pedres que giren en l'univers i fenòmens de la matèria que només entenem amb metàfores i amb aventures dels còmics Marvel de la línia galàctica. Els avantatges del coneixement són coneguts i universals però el suggeriment és més subjectiu i depèn de la capacitat d'idear i de les referències que s'emmagatzemin al cap. Em costa enfrontar-me a determinats suggeriments com els que vaig descobrir fa poc amb una sèrie de planetes alienígenes.
Pel món dels personatges romàntics que treballaven en ficcions populars res em pot evocar més que el Planeta Solitari, expulsat del seu sistema solar, que vaga per entre les estrelles. Potser per culpa del cinema classificat S, un altre gènere popular molt unit a la modèlica transició espanyola, quan llegeixo de l'existència d'un Júpiter Calent només puc imaginar-me un planeta sortit -i no d'òrbita- un Àtila, un Taras Bulba (que sona més classificat S) a la recerca de Venus Calent per col·lidir. Món d'Aigua inspira un planeta piscina per alienígenes grecollatins que viuen en una realitat inundada, semisubmergida, de temples dòrics submarins.
Però tots aquests suggeriments s'enfonsen quan penses en les òrbites i en les conjuncions -que no deixen de ser les relacions dels astres- i t'assabentes de l'existència del Gegant Gasós. El Gegant Gasós m'enfonsa el planetari mental perquè permet suposar per què el Nan Marró és marró i, a partir d'aquí, per què va marxar del seu sistema solar el Planeta Solitari, arriscant-se a topar-se amb un enorme Júpiter Calent que encara no ha trobat Venus Calent. Un Gegant Gasós pot convertir la plàcida bellesa del Planeta Aigua en un jacuzzi astral desagradable. Gegant gasós, quin fàstic.
