Fa unes setmanes, la premsa va publicar el descobriment d'un altre planeta molt similar a la Terra, el Kepler-452b, que orbita una estrella semblant al nostre Sol dins la seva zona habitable, és a dir, on hi pot haver aigua líquida, condició indispensable per a la vida. Tanmateix, no és el més semblant a la Terra. El Kepler 438-b, descobert el passat gener, ho és més. Des que el 1995 va començar la cerca de planetes fora del Sistema Solar, ja són 1.030 els planetes confirmats. La majoria han estat trobats pel telescopi espacial Kepler, que els dóna nom. El d'ara, el Kepler-452b, és a la constel·lació del Cigne, a 1.400 anys-llum de distància, que l'ésser humà podria recórrer, a la velocitat màxima actual, en quasi 26 milions d'anys. Però també podria ser que "ells", 1.500 milions d'anys més vells que nosaltres, ja haguessin arribat aquí. I no sabem com són...
L'ésser humà sempre ha intentat trobar sentit a les estrelles. Sempre ha buscat al cel la resposta a molts interrogants. Sia Déu, els àngels o els nans verds. N'hi ha? No n'hi ha? Busquem la seva existència o el pur coneixement? Pensem que, només que la meitat de les estrelles semblants al Sol que hi ha a la nostra galàxia, la Via Làctia, tingués un planeta orbitant a la distància necessària per mantenir la temperatura adequada, hi hauria 10.000 milions de planetes aptes per a la vida. Fantasiejar a partir d'aquí és personal i de franc. Però se m'acut una reflexió: si la vida allà ha de ser com la nostra, matant-nos des que vam baixar de l'arbre, millor que no n'hi hagi. Tot i que aquest sembla haver estat el motor de l'evolució, no? Sempre un pas endavant, peti qui peti. I que guanyi el millor!
