En una platja del sud, mentre bufa el xaloc i l'aire crema, veig sortir una gran lluna blavosa sobre el mar. Hem passat dos mesos llargs de calor i pot ser que en aquest estiu es batin tots els rècords de temperatura, però aquí tenim aquesta gran lluna blava que transmet una idea d'harmonia en un món que sembla arrossegat per la pulsió autodestructiva. A la platja, cada vegada que el xaloc aixeca remolins de sorra, miro aquesta gran lluna blava que sembla protegir-nos d'una amenaça que està molt a prop nostre encara que no vulguem veure-la. Perquè el desert avança -i no en el sentit metafòric que cridava Nietzsche fa una mica més d'un segle-, i les onades de calor són cada vegada més llargues i perilloses, però aquí seguim embarcats en les nostres polèmiques estúpides i en les nostres discussions estúpides, igual que fa cinc anys, i igual que d'aquí a cinc anys.
Al mòbil repasso alguns titulars d'actualitat: "Construirem els Països Catalans", diu un senyor que vol presidir la Generalitat perquè deu ser molt aficionat, igual que els nens, a jugar amb les peces del Lego a construir casetes i països, sense adonar-se que la calor i la sequera van destruint sense parar el que sí és molt real: la terra resseca i les platges i els boscos. I hi ha més notícies: dotzenes de bancs i empreses multinacionals anuncien beneficis gegantins, alhora que acomiaden molts dels seus empleats. I l'Audiència de Palma rebaixa la fiança de la infanta Cristina. I Ada Colau es posa a les ordres d'un "president" de la Generalitat que ha decidit proclamar unilateralment la independència de Catalunya, el que tècnicament constitueix un cop d'Estat en qualsevol país de la Unió Europea. I hi ha centenars de notícies més d'aquest tipus. Si a?questa gran lluna blava pogués veure a quina classe d'activitats ens dediquem, segur que s'ho pensaria dues vegades abans de sortir so?bre la platja a escampar la seva bella llum enmig del xaloc.
Veig un nou remolí de sorra avançant per la platja, i de sobte sento com una frase estranya que ressona en les meves oïdes i que parla d'un vent "tan calent com una pistola de dos canons". I de seguida sento una altra frase que parla "dels diables de l'estupidesa i de la rancúnia" que es posen en moviment quan se sent un cop de porta a les quatre de la matinada. I en això recordo que es tracta de dos poemes que es van compondre quan bufava el xaloc i més o menys al mateix temps, just a finals dels anys 40. I cosa curiosa, els dos van ser escrits en una illa. Un és Cattivo tempo (Mal temps), de WH Auden, i l'altre és Siroco en Deyá, de Robert Graves (ell ho escrivia així, Deià, o Deya, sense accent). Auden el va escriure a l'illa d'Ischia, a la badia de Nàpols, el 1949. I Graves, com és evident, el va escriure a Mallorca més o menys per la mateixa època. Auden és qui parla dels diables de l'estupidesa i de la rancúnia. I Graves qui evoca la pistola de dos canons i les llengües calumnioses que inciten els ganivets a cometre els seus quasi-assassinats quan el xaloc baixa de les muntanyes arrossegant pols i terra. La bona poesia és una ciència exacta, i aquests dos poemes en són la prova. Qui vulgui saber el que passa en un dia tòrrid de xaloc només ha de llegir-los.
Pel que sé, Graves i Auden no es portaven gaire bé. Per a Graves, que era dotze anys més gran que Auden, la poesia era una mena de sacerdoci en honor d'una primigènia deessa blanca -emparentada amb el culte primitiu a la lluna- en què l'intel·lecte no jugava cap paper. I en la seva opinió, Auden era un poeta intel·lectual que copiava en comptes d'inventar. Pot ser. I si es comparen els dos poemes, és clar que el poema de Graves és molt menys intel·lectual que el poema d'Auden, perquè retrata d'una manera gairebé física un dia de xaloc aclaparador a Deià. En canvi, el poema d'Auden parla de les conseqüències de la maledicència en una illa petita envaïda -com totes- per les enveges. Però el poema d'Auden acaba amb una nota d'esperança que no té el de Graves, perquè conclou amb la idea que estem obligats a derrotar els dimonis del xaloc, "enganyant l'infern amb l'obvietat humana". Heus aquí, penso, una fórmula immillorable per a aquests temps d'estupidesa: "Enganyar l'infern amb l'obvietat humana". L'obvietat humana, repeteixo, com a remei per enganyar l'infern. I mirant la lluna, com faria Graves, llanço el desig que algun dia fóssim capaços de fer-ho.
