la por està entrant a dolls a la vida política catalana. La possibilitat de victòria del front radical i rupturista, aventurer i demagog, que embolicarà la Generalitat en el conflicte i la inoperància, comença a espantar. Parlen amb tons dolços i amables, fins que algú els planta cara i, aleshores, emergeixen amb plenitud i força la intransigència -la ràbia, deia el president Mas-, el fanatisme i la intolerància de tot discurs radical i excloent.
Felipe González, el president espanyol que encapçalà la creació de l'estat del benestar i la integració d'Espanya a Europa, ens escrigué una carta que puntualitzava l'agraïment al poble de Catalunya per haver-li donat el seu vot, la trencadissa de tots ordres que provocaria la secessió i la voluntat de construir ponts de diàleg que el PP ha negat. De passada, féu referència a l'experiència negativa d'Itàlia i Alemanya als anys trenta sense comparar les dues situacions (paraules textuals). Es referia al fet que, als dos països, es trencà el marc legal, el dret constitucional, i això portà el que portà. La reacció paranoica no es féu esperar, i la ràbia que conté la carta de rèplica signada per Mas, Junqueras i seguici expressa millor que cap altra cosa el grau de fanatisme i de negació al diàleg en què han arribat Mas i els seus aliats.
El problema per als catalans no és que vulguin la independència, és que la volen imposar contra tothom i, sobretot, contra les lleis. I això porta a un carreró sense sortida i a un conflicte que afectarà la vida i la feina de tots els ciutadans. Aquests desafiaments pomposos i arrogants mai són gratuïts. La capa de propaganda és espessa i pot confondre la ?percepció de la realitat, esperem, però, que el debat sigui clar i arribi a tothom i tothom, ?se?guint els seus impulsos, voti el que li sembli més convenient. Que ningú es quedi a casa seva: el tema és seriós. I perillós.
