El procés endegat a Catalunya ha estat protagonitzat granment per la societat civil, com també per una part considerable de partits polítics importants, presents en l'arc parlamentari català; els cito: CiU (abans de la escissió amb Unió), ERC i la CUP, entre els dirigents polítics han destacat Artur Mas i Junqueras com alguns membres de la CUP, que en ser tan assembleària no sé decidir-me per cap d'ells en concret, tanmateix la CUP ha estat la gran revelació en el Parlament de Catalunya i no sols per la seva indumentària aparentment malforjada, gens protocol·lària, sinó perquè també han convertit el Parlament en un bar de poble amb el seu deix refrescant i lluny de la retòrica encarcarada han parlat senzill com si xerressin amb companys.
Alguns han intentat ridiculitzar la llista de Junts pel Sí, perquè presenta escriptors d'èxit, entrenadors de futbol i cantautors. Aquests criticaires creuen que no poden figurar en la llista els cantants, els futbolistes, els escriptors, els pagesos, els activistes veïnals, i només advocats, economistes, periodistes, professors o polítics professionals. Ara bé si ells fessin la candidatura s'hi inclourien. A manca d'arguments sòlids s'han agafat al que bonament han pogut i quanta més demagògia i populisme barat més han grinyolat els seus missatges.
La resposta d'El País en forma d'editorial orientava als lectors com havien d'interpretar-la ha estat una notícia aquests últims dies. L'editorial vehement, escrita en calent, estira una única idea que repeteix fins la sacietat: en Mas no és Catalunya. Vol ridiculitzar Artur Mas perquè s'arroga el nom de Catalunya i parla en nom seu. No nego que Generalitat sembla el nom d'una companyia d'assegurances, però així com el president s'atribueix que és el president de la República francesa i en Rajoy, president del Govern, són tinguts i rebuts internacionalment com a president de França i en Rajoy, d'Espanya.
Imagineu una reunió familiar o cívica, on s'arriba a una acord, que s'ha de fer obligatòriament públic, en la qual s'ha decidit que un fill i un individu del grup, el més versat per realitzar bé una gestió durant un temps, també, pactat, portarà la batuta, i aquesta persona anirà a una candidatura, no com a primer de la llista, malgrat que els conservadors acostumats a la vella tradició creuen que això es mereix un infernal anatema.
On està escrit que ha de ser el número 1 el president i en el cas d'estar-ho és d'obligat compliment? Els que es mofen de la llista són els mateixos que no accepten cap canvi social i de costums, com aquells que s'oposaren que la dona votés, perquè això no era consuetud o que els negres tinguessin els mateixos drets que els blancs perquè no era habitud. Els de la reunió formada per la CUP, ERC i CDC, ANC, "mnium, Súmate, etc. així ho han acordat i els que votaran la candidatura Junts pel Sí n'estan perfectament assabentats i saben bé el que votaran. Perquè conduir un país a la plena emancipació i constituir-se com nou estat en el món no és pas un capítol esbojarrat i delirant de Jocs de trons i segons els congregats a la reunió acordaren i van considerar que qui està millor organitzat és l'Artur Mas per portar-ho a terme.
Ara alguns enfilats des de la trona d'algun diari prediquen que s'ha de votar Podem camuflat en Catalunya sí que és Pot, són els mateixos que havien apostat abans pel PSC-PSOE per frenar el sobiranisme, ara consideren que la formació d'en Pablo Iglesias és un cavall guanyador. També alguns eixerits fan veure que els agrada la CUP i engresquen els electors a votar-los per desviar vots a favor, igual que no paren d'insistir que la CUP, després de les eleccions, estarà obligada moralment a pactar amb Podem.
Escriure contra el sobiranisme des de Catalunya no té res de perillós, ni d'arriscat, com blasmar, difamar, contra la llista de la CUP o de Junts pel Sí, puix que si ens independitzem i en plena normalitat democràtica som un Estat, aquets seguiran en el seu lloc de treball, ara bé si Catalunya s'independitza i el poderós Estat espanyol no ho accepta i ho reprimeix, els que estem exposats som els que hem lluitat per la plena emancipació, i els altres, premiats.
La confrontació tradicional era dividir el país en dreta i esquerra, ara, emperò, aquesta vella dialèctica no rutlla en l'actual conjuntura, per això el disseny de campanya equidistant del PSC-PSOE presenta una Catalunya de biaix etnicista, de bons i dolents, i vol demostrar que els bons són dolents i els dolents també són dolents i només ells són els bons.
S'ha parlat molt de la solitud de Catalunya si esdevé Estat, però els que ho han propagat no volen recordar quina era la posició internacional davant dels països que al llarg dels temps s'han independitzat. Hi havia a priori un reconeixement o al contrari o una ignorància interessada? Quan assoliren la ?sobirania tots interpretaren que la seva lluita ?havia estat justa i que es mereixen de ple dret figurar en totes les institucions internacionals.
Pocs catalans són els que volen separar-se dels espanyols, puix que molts d'aquests també pateixen les imperícies dels dirigents polítics, però sí que som molts els que volem desmembrar-nos de l'Estat espanyol, que metòdicament ens menysté. Aquestes setmanes poden passar fets greus i caldrà ara més que mai extremar la prudència i evitar reaccions dels caps calents.
