La por d'alguns oligarques, de Madrid i d'aquí

En un intent que sembla un xic desesperat han provat de frenar el que podria confirmar-se com una dinàmica imparable i sense fre ni marxa enrere. Han amenaçat verbalment Catalunya i els catalans amb tot tipus de possibles desgràcies lligades a una hipotètica independència cada vegada més assumida per ells mateixos i, ara sí, temuda per aquests poders oligàrquics que s'adonen del que representa el fàstic d'una part impor?tant de la població de Catalunya davant els continus menyspreus i oprobis als quals s'ha sotmès els qui aquí vivim per part dels qui, com ells, mai feien cas -fins fa aquestes poques setmanes- ni donaven valor a la reacció popular per sortir d'Espanya. No és temerari afirmar que el d'ara no es tracta d'un desig independentista romàntic minoritari -com el dels idealistes de tota la vida-, sinó sobretot material i materialista -els diners de tots- al qual s'han sumat persones de molt diferent trajectòria personal. Més per re?buig a la política dels que controlen el poder polític i econòmic que per una altra cosa.

La reacció popular contra la deslleialtat cap a Catalunya i els seus habitants -deslleialtat financera i en gairebé tot tipus d'aspectes- va sorgir a flotació el mateix dia d'una diada de l'11-S en la qual les masses -civilitzades i fins i tot festives- van desbordar una acomodada «classe» política catalana i van dir prou. Els polítics més llestos i oportunistes, com el president de la Generalitat, sobretot, es van adonar que se'ls acabava la seva fins a cert punt plaent permanència en les cadires del poder de la plaça Sant Jaume. Van romandre anys i anys a l'empara d'un victimisme que en bona part ha ocultat durant tres dècades i mitja la connivència passiva dels partits polítics catalans governants i de l'oposició respecte de la innegable marginació de Catalunya en temes financers i d'inversions públiques com ara les ferroviàries i les carreteres i autovies sense peatges, entre d'altres.

Fins a quin punt la corrupció generalitzada de la vida pública i del sistema polític-econòmic espanyol -inclosa Catalunya per formar-ne part- es troba en l'origen de la mobilització popular és quelcom que no coneixem en profunditat, però n'existeixen indicis suficients per donar-li la importància que requereix.

L'ús i abús del discurs de la por dirigit als catalans a la recta final de la campanya d'aquestes eleccions autonòmiques atípiques i singulars realment denota la por dels qui el pronuncien. I, com un bumerang, retorna als qui el llancen, després de reforçar -en els qui ho veuen passar per davant- el seu rebuig a tot el que ve de Madrid.

Ara bé, la por que ha sortit a la llum en els últims dies no és només la dels qui manen o creuen manar a Madrid. També és la por d'alguns catalans. És la por dels amos d'algunes empreses privades multinacionals catalanes de tipus familiar a les quals inquieta la més mínima possibilitat que s'alteri l'equilibri del passat perquè temen perdre una part decisiva de les seves vendes a Espanya si aquesta no posseeix Catalunya. També és la por que ha sortit a la llum d'uns directius d'un banc -que abans havia estat una respectable i respectada caixa d'estalvis paternalista- que tenen molt a perdre per la seva trajectòria: apadrinant amb el seu estel el veler de regates de l'anterior monarca, mantenint en nòmina com a directiva, encara que amb residència a Suïssa, una de les seves filles i, sobretot, havent desnonat milers de clients als quals van atorgar crèdits hipotecaris inflats per una taxació hipervalorada dels immobles. Aquest pocs directius són els mateixos que controlen els consells d'administració de les principals empreses espanyoles de serveis bàsics i de primera necessitat com l'aigua, el gas i l'electricitat, les lucratives autopistes de peatge d'aquí i les ruïnoses de Madrid -per les quals demanen un rescat amb diners de tots- i la principal empresa privatitzada espanyola de la gasolina, que en el seu moment havia estat de propietat pública. Ells es coopten mútuament per no perdre el control del poder econòmic espanyol i utilitzen l'anomenada porta rotatòria per seguir donant de menjar en abundància a exministres i a un exvicepresident de Govern espanyol imputat pels seus afers fiscals dins i fora de l'estat. No tots ells han donat la cara. Per això tenen escolans obedients, siguin del Banc d'Espanya, de l'esport oficial, de les grans patronals, cambres de comerç i cercles senyorials.

Per si no fos suficient, entre els últims que s'han sumat al discurs de la por han tret el cap uns dirigents sindicals que cada dia representen menys els treballadors i més i més a ells mateixos i les seves cúpules directives, encara que hagin d'empassar-se el que s'han d'empassar, i sempre mirant cap a una altra banda. Com en el cas dels ERE d'Andalusia que a més d'un hauran servit per finançar el seu nivell de vida personal i sindical o com en les escabroses utilitzacions dels fons comunitaris europeus per a formació, dels quals fa anys que es beneficien en connivència amb alts càrrecs dels governs i de l'altra beneficiada, que és la gran patronal, com la qualificava aquell sindicalista honrat i coherent anomenat Marcelino Camacho, a qui molts obrers i treballadors de serveis d'una certa edat troben a faltar.

Són en poques mans -alguns catalans, que ningú s'oblidi- els poders reals i fàctics espanyols que han utilitzat desesperadament el recurs de voler sembrar la por entre els que no ho tenen clar, això de voler una secessió i sortir d'Espanya. Són molt poderosos i molt significats aquests pocs protagonistes públics -i els amagats rere seu- dels missatges de la por. Però tot i el seu poder, l'única cosa que possiblement han aconseguit és realimentar la decisió electoral de molta gent de donar suport al rebuig a seguir formant part d'Espanya, farts d'haver estat submissament callats durant dècades davant la feridora desigualtat de tracte rebuda.