Els que han vingut al món a queixar-se, que som tots però alguns són particularment insistents, fa dies que lamenten la fi de l'estiu. Evoquen, com si haguessin passat segles, aquells dies de descans a la costa, aquell idíl·lic viatge a capitals transoceàniques i aquelles hores invertides en migdiades de jardí. Es lamenten per l'arribada d'una suposada inestabilitat meteorològica i la pèrdua de llum als vespres, com si la falta de sol fos directament proporcional a una presumpta inoperància social.
Però també n'hi ha d'altres que som fans, molt fans, de la tardor. A banda que ens estalvia els àlbums fotogràfics de les vacances alienes i l'exhibició compulsiva de peus i cames en instantànies costaneres, la tardor és l'estació que més se'ns assembla. Com ella, ens llevem tènues, com si un petit núvol ens entorpís els pensaments, i anem amainant a mesura que passen les hores. Tenim, durant el dia, espurnes de brillantor, sensacions d'eufòria, i també moments que conviden a la introspecció. A la tarda, la jornada se'ns fa escàpola per l'acumulació d'obligacions quotidianes, i la prematura arribada de la foscor ens recorda la inexorabilitat del pas del temps. El nostre entorn s'encatifa de fulles, a vegades de breus gotes d'aigua, i ens força a duplicar la pell en forma de roba, en un gest d'autoprotecció que fa de recordatori de les nostres fragilitats.
La tardor és un mirall perquè, com les persones, és desigual, imprevisible, però també estranyament tendra i melancòlica. L'associem a un color grisenc, però en el fons és el nostre, i és des de la consciència del clarobscur que entenem millor el valor de les escletxes de llum. Potser és per això que hi ha tendència a convertir-la en l'ase dels cops: no és tant que tingui ?l'incòmode paper de prendre el relleu a l'estiu, sinó la certesa que dilucida la nostra identitat. I al capdavall no hi ha res més ?esgotador i complex, i a la vegada tan apassionant, que conviure amb nosaltres mateixos.
