La situació a Síria/Iraq (convertible a Líbia i l'Afganistan) ja s'assembla molt a la de Judea en temps dels romans encara que vista pels Monty Python a La vida de Brian. Sabem que hi ha moltes faccions i que es barallen entre si (ferotgement) i, enmig de semblant sarau, afirmem conèixer el nostre lloc i paper. M'estranyaria: si ni tan sols sabem si els que financem avui ens atacaran demà, ni què fer a l'interior dels nostres països. Potser per això sortim de colònies al desert aràbic: per fugir cap a algun lloc. Ara sabem -o sospitem, que encara és pitjor- que si vam destruir la meitat dels països musulmans, no va ser per poca traça, sinó amb premeditació: ningú és tan idiota, ni tan sols Bush Nen. Ni François Hollande.
Després que els turcs abatessin un bombarder rus, per la seva pròpia paranoia o per obeir als designis del Pentàgon i sabotejar així la nova entesa Rússia-França, després d'això tenim que es torna a assassinar els kurds i que s'amenaça amb la cadena perpètua el director de Cumhuriyet, el diari més important de Turquia: de moment hi ha dos redactors presos per haver explicat que Ankara, el nostre soci atlantista, feia els ulls grossos amb l'enviament d'armes i pertrets als turcmans. Hummm? On és el front? Mentre s'aclareixen em nego a secundar amb vots, impostos o qualsevol cosa al meu abast, les campanyes guerreres, incloses les de França. Millorin la intel·ligència, que falta fa, i els atacs quirúrgics; coordinin policies i fitxers; construeixin la unitat europea, però deixin-se de guerres de conquesta o, el que és pitjor, de dissolució: això és una cosa radicalment indigna, encara que ho avali Felipe González. I el terrorisme no és cap enemic, és un mètode i l'excusa perfecta per violar la santedat de les llars i els drets civils com ha passat a la Cimera del Clima de París. Accions selectives i no bombardejos des de l'aire. Els musulmans són molt seus però el món és així: divers; els imperis, fora. Només federacions lliures. I no a la guerra.
