El món, ens agradi o no, es resumeix en dades. Del fons de reserva per a les pensions, amb més de 70.000 milions d'euros en època de Zapatero, s'ha passat a uns 33.000 milions a la fi del primer govern de Rajoy. Aquest buidatge de la caixa, especialment amb les pagues dobles, no sembla temporal, i convida a pensar que almenys el PP vol canviar el sistema actual de pensions, un cop no quedi ni cinc de calaix al fons de reserva. Però aquestes mesures no s'han de prendre en consens amb el màxim de partits polítics? Amb un debat seriós, amb especialistes, i llum i taquígrafs davant l'opinió pública?
El copagament de les pensions volta al nostre voltant com un voltor planeja prop de l'animal ferit. Podem parlar de vella i nova política. Podem parlar, per exemple, del personal de confiança agafat per l'alcaldessa Colau a Barcelona, o l'augment dels diners destinats al màrqueting de promoció, autobombo, de l'ajuntament barceloní: dos milions d'euros més que amb l'alcalde anterior; o del fixatge del fins ara diputat cupaire, senyor Fernàndez, com a assessor municipal. I veuran com l'antiga i la nova política es fonen en una de sola: la política. La vestimenta exterior del candidat canvia, però les tàctiques i la forma de dominar el poder s'assemblen i es diria que els nous partits no són tan purs com volen fer-nos creure. I el populisme sempre té com a límit la realitat. Tornant al tema dels jubilats, un col·lectiu que a Catalunya supera els 1,7 milions de persones, la seva situació és tan variada com la de la resta de la societat. Dels jubilats indignats, bregats en mil protestes, que reclamen rebaixes en el transport públic, fins als usuaris que es queixaven perquè el programa de viatges barats de l'Imserso d'aquest hivern s'ha posat en marxa tard. Jubilats que ajuden les famílies en tot i que sempre són allà, quan se'ls demana. Que posen la seva pensió a disposició del fill, de la jove que passa penúries econòmiques. Fins a les persones que pateixen una dependència física o mental i que necessiten una assistència continuada, que l'admi?nistració no cobreix o cobreix amb retard. Per què no hem lluitat entre tots perquè la Llei de dependència no es diluís, com si mai s'hagués aprovat? Els japonesos diuen que ets civilitzat si tractes bé els teus progenitors. Parlem d'una societat molt avançada, amb greus problemes de solitud personal, però que entén que l'experiència és un pou infinit de saviesa. Sempre hi ha qui només veu en els pares una herència o uns diners. Però també hi ha qui es desviu pels progenitors, i ho fa de tot cor. Diuen que qui sembra, recull. Allò segur és que la vida produeix situacions curioses, i el dolor o l'amor donats tornen com un bumerang. Una mena d'estranya justícia còsmica, que no sé si existeix, però a vegades sembla real.
