Sembla que la filosofia està una mica (tampoc gaire) de moda. Un espai que no acostuma a ser especialment propici a l'activitat filosòfica, la televisió, ha permès donar-li un cert protagonisme. D'una banda, el programa del Canal 33 Amb filosofia, dirigit per Emili Manzano i Xavier Antich, està emetent (dissabtes a 22.25h) la seva segona temporada, fidel al model que va guiar la primera i que va aconseguir la conciliació aparentment impossible entre la lleugeresa televisiva i la profunditat filosòfica. Cada programa gira monogràficament al voltant d'un tema: l'èxit, l'humor, la por, el cos, els diners... Un cor de convidats de procedències ben diverses (la majoria, pròpiament, no són ni tan sols filòsofs i això dóna un interès afegit a la suma de perspectives) dóna el seu punt de vista sobre el tema tractat, mirant de cenyir-se a la condensació inevitable que imposa el format televisiu. El resultat: un enfilall de píndoles de reflexió que s'empassen amb facilitat però que requereixen una digestió lenta. Ja ens ho recordava Nietzsche: si volem fer filosofia de debò, ens hem de tornar vaques, que masteguen una vegada i una altra (remuguen/rumien) l'aliment que van ingerint.
L'altre producte televisiu que ha contribuït a posar la filosofia de moda és la sèrie Merlí, que acaba d'arribar al final de la seva primera temporada i ha obtingut, sembla, un èxit considerable. Em costa d'entendre, la veritat (però cada dia em costen d'entendre més coses, o sigui que no n'hi ha pas per patir-hi). He de reconèixer que vaig ser capaç només de mirar els dos primers capítols de la sèrie. Des del llenguatge i l'actitud dels estudiants fins a la manera com es desenvolupen les classes del carismàtic professor, no hi ha gaire res en Merlí que respecti el més elemental sentit de la versemblança. Vaig abandonar definitivament la sèrie quan, al segon capítol, Merlí es fica al llit amb la profe d'anglès després del procés de seducció més destraler i surrealista que s'hagi vist mai en una pantalla de televisió.
Al costat de les empentes (algunes per empènyer, altres més aviat per fer ensopegar) que pugui aportar-hi la televisió, la filosofia de debò, afortunadament, es troba al carrer, als cafès, a les aules de les escoles, dels instituts i de les universitats. I hi gaudeix d'una relativa bona salut, si es té en compte l'estocada que ha rebut per part d'aquest ministre tan torero que ara, afortunadament, se n'ha anat a clavar banderilles cap al nord. Per fer ben visible la importància de l'ensenyament de la filosofia durant l'educació secundària, ja fa tres anys que se celebra a Girona, coincidint amb el Dia Mundial de la Filosofia decretat per la Unesco, una Jornada de Filosofia protagonitzada per estudiants d'arreu de les comarques gironines. Iniciada en el seu moment per l'infa?tigable Xavier Serra, enguany compta amb la participació de dotze instituts i el suport de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona. La Jornada se celebrarà avui al matí en diversos espais de la Facultat de Lletres i, a partir de les 12h, es traslladarà al Teatre Municipal, on Xavier Antich pronunciarà una conferència al voltant del tema que aquest any vertebra la jornada: imatge, veritat i poder.
Hi ha disciplines a les quals és més senzill de trobar la utilitat que a altres. En general, als estudis d'això que en diem humanitats (com si la química no tingués res a veure amb els humans...) ens és més fàcil de trobar-l'hi que a les ciències. I, dins de les humanitats, potser és més senzill entendre per què serveix un historiador de l'art o un filòleg que no pas un filòsof. I això no obstant es fa difícil imaginar en quina mena de societat viuríem si no tinguéssim acumulat i en actiu l'enorme i secular capital de refle?xió pausada i aprofundida sobre qüestions tan bàsiques com: quina mena d'animal som i volem ser, els éssers humans?, quina és la millor manera d'organitzar-nos, com a socie?tat?, què vol dir que una acció és justa, o bona?, per què ens agrada, una obra d'art?, què i de quina manera coneixem?, quina relació hi ha entre les paraules i la realitat que designen? Aquestes són només algunes dels centenars de qüestions bàsiques que, en els darrers 2.400 anys, això que en diem la filosofia ha procurat analitzar, debatre, aclarir i, només provisionalment, respondre. Perquè a totes aquestes preguntes només els corresponen respostes provisionals, respostes per anar tirant, que no vol pas dir respostes inútils o que no valgui la pena de cercar. És potser en aquesta recerca mai del tot acomplerta i que és tan pròpia de la filosofia, que s'hi amaga la seva principal dificultat i fins i tot la seva fama d'activitat inútil. Però fer veure que tenim resposta a coses sobre les quals sabem que ens és vedat d'arribar a tocar terra ferma no faria més interessant la filosofia. Es filosofa sempre a alta mar, en ruta. Per això la filosofia és pròpia d'esperits intrèpids, aventurers, que, quan pugen a bord, en l'última cosa que pensen és en el retorn a casa. Celebrem aquest Dia Mundial de la Filosofia com un patrimoni que ens pertany a tots i que la travessia sigui fecunda!
