La proposta de Donald Trump de tancar Estats Units als musulmans (després de programar, amb la mateixa desimboltura, la deportació dels il·legals i la construcció d'un mur a la frontera de Mèxic), em recorda alguna cosa que va dir Santiago Segura, el cineasta: "No és que jo digui el primer que em passa pel cap, és que deixo anar el que passa pels vostres". El normal és que els excessos verbals els protagonitzi algun líder populista d'Hongria o Polònia, més el pare de Marine Le Pen, molt més rude que la seva nena (va arribar a felicitar Israel "per tractar els àrabs com es mereixen"), però és una emoció que impregna els fluids descompostos en què flotem i això és tan casual com un tomàquet d'hivernacle.
El jesuïta Jesús Maria Alemany, que viu a Saragossa, em va regalar el 1990 un informe titulat "El mite de l'enemic del sud". Amb dades aclaparadores demostrava que ni per riquesa, ni per població, ni per armes, podien ser els països del Magreb una amenaça: amb el temps i una canya hem arribat a aconseguir que molts ho pensin, però es tracta de tenir un enemic a la vista (amb mitja bufetada) per justificar el domini, el control dels recursos o la venda d'armes. Fa pocs anys encara hi havia països europeus que ?exi?gien d'Israel un tracte decent als palestins abans de reconèixer el seu Estat sense reserves. Ja no ho fan.
Fa molt que avalem cops d'Estat, així a Algèria com a Gaza, perquè les seves eleccions lliures no van treure el resultat que esperàvem. I el mateix va passar a Egipte. Hem envaït Líbia (amb França al capdavant) i l'hem deixat convertida en una reguera de taifes en armes. I pitjor estan Síria o l'Iraq després de la nostra intervenció. Com també estan malament els afganesos després d'haver-los utilitzat per desallotjar els russos. Després d'emprar l'Iraq contra l'Iran (i viceversa). Per desfer aquest embolic cal més intel·ligència i bona fe de la que hi ha al cap d'un senyor que comparteix nom amb un famós ànec. I altres dirigents menys obstinats a omplir-se les butxaques i agradar el cap.
