Vaig començar l'any escrivint sobre l'esclat de la bombolla global. En el meu article del dia 4 de gener explicava com s'havia construït una bombolla sobre la Xina i altres països emergents i que el seu esclat semblava inevitable. No ha passat ni un mes perquè tot el sistema financer del món estigui immers en turbulències cada vegada més extremes. La gravetat de la situació és que no hi ha receptes clàssiques per resoldre-la, caldrà improvisar, innovar solucions, o el que és equivalent, caldrà crear un nou ordre econòmic mundial.
Segons la meva teoria de vasos comunicants, la producció de béns al món es va desplaçar del nord al sud a principis dels anys 2000 i amb ella bona part de la riquesa. La crisi de les subprime a partir de l'any 2007 va accentuar aquesta situació, i va fer que fos el finançament mundial el que anés massivament cap als països emergents, que es van endeutar molt més enllà de les seves possibilitats. És a dir, als vasos comunicants de la producció van seguir els vasos comunicants del deute, que feia creure a aquests països que la política de l'endeutament i de la felicitat virtual era el que es portava a occident. Ja vaig escriure també al gener que aquesta estratègia era la que ha fet servir Alemanya per exportar de forma massiva i créixer sense haver de recórrer al seu consum intern, però també ho han aplicat Estats Units, Anglaterra, Suècia, Holanda i França encara que de forma molt més moderada.
El cas és que el món ha jugat amb foc i s'ha cremat, ha muntat una connexió financera entre països sense el control adient i la situació s'ha escapat de les mans. Estats Units aplica una política d'interès zero i de compra massiva de bons de l'estat des de l'any 2009, fet que va fer fugir el capital en busca d'operacions als països emergents. A aquesta política va seguir Japó i molts més anys després, Europa. Ara el banc central de la Xina també es veu ?obligat a aportar quantitats enormes de diner al sistema per evitar el col·lapse. És evident que s'ha entrat en una situació sense sortida. Per un costat hi ha un món sobreendeutat, amb indicis clars que no podrà tornar els deutes, però per un altre costat hi ha un sistema financer que s'ha quedat sense negoci: ni té a qui vendre sense risc, ni té marge financer si els tipus d'interès continuen sota zero. Què farem amb els bancs i amb les entitats financeres? Bonica pregunta si és que algú en té la resposta. El cas és que hem format un sistema financer basat en l'especulació que, lluny d'ajudar l'economia productiva, esdevé una llosa i un perill per a l'economia real.
L'economia especulativa s'emporta la major part dels recursos financers i actua com un multiplicador dels problemes i dels èxits fins al punt de fer perillar tot l'ordre econòmic. En el gràfic es pot veure com a Estats Units una caiguda de l'economia del 3% li va correspondre una altra del sistema financer del 13% i sembla que els efectes multiplicadors es van accelerant amb els anys, i mostren una acceleració catastròfica, destructiva, a la qual sembla que hem arribat. Tornant al símil de vasos comunicants, el sistema financer ha actuat engruixint encara més els tubs de comunicació, fent més fàcil la transferència de riquesa i de problemes d'occident cap a orient. Una vegada la riquesa d'occident ha baixat prou per no poder comprar a orient és aquest altre costat el que no pot produir ni consumir al mateix ritme, i entra, alhora, en crisi.
La part positiva, la que mostra per on pot anar la solució, és en l'índex de preus. Mentre el cicle estava en pujada els preus de les matèries primeres anaven a l'alça, empesos per l'efecte multiplicador de l'especulació. Ara que el cicle està en baixada els preus baixen de forma notable i això afecta els valors del sistema financer que havia apostat per les reserves de petroli, gas, coure i altres matèries primeres. La por que tenien els bancs centrals a la caiguda del valor de les reserves de petroli era que aquestes significaven el 12 % del valor de la borsa del món. Doncs adéu valor. Deia que hi ha una part positiva en la baixada de preus per permetre una baixada de costos al ciutadà, car si no pot apujar el seu salari perquè ha de competir amb països emergents, almenys pot recuperar poder adquisitiu pel costat dels costos.
Aquest és el camí que s'albira per sortir de la crisi: si no podem recórrer més als finançaments màgics del passat, si no podem augmentar els preus per generar marges... ens cal el retorn a la millora de la productivitat, a l'esforç del treball, a la intel·ligència i a la contenció de costos, tot allò que anomenem austeritat en majúscules.
Però caldran més coses per construir un nou ordre econòmic mundial, caldrà frenar la velocitat de les transaccions financeres -la taxa Tobin-, caldrà ordenar el canvi entre monedes fent-lo sobre una cistella global... en fi, fer allò que va dir un dia Sarkozy, construir un nou capitalisme, un model que al meu parer porta a un retorn més local, una mirada a les ciutats medievals on es fabricava i cultivava de forma més local, això que ara anomenem ?comercialmement km 0. Alguns en diuen permacultura, encara que jo prefereixo ?utilitzar més el concepte Transition Town. De com anem fent aquest camí local hi haurà la visió del futur, perquè a nivell global em sembla que no sabran trobar la solució.
