La mort atropellada de Muriel Casals ha despertat un gran sentiment popular, com era d'esperar, i dels mitjans catalans, com també era d'esperar, però també dels mitjans espanyolistes, com ha sorprès veure. El gran sentiment popular per una de les cares més amables de la independència al poder és un avís per a espanyolistes. Si aquesta mort ecològicament correcta, per una bicicleta, desperta tanta passió popular, què passarà a Catalunya si els jutges del Vichy Catalán, a les ordres submises del Reich de Madrid, empresonen polítics de la independència? El poble sobirà ja s'ha aixecat per milions quan el Tribunal del Orden Público, avui Tribunal Constitucional, s'ha carregat l'Estatut referendat. Artur Mas anirà a judici com Lluís Companys i ningú farà res? Com veurà Europa i el món un judici espectacle tipus Putin i Stalin?
Els jutges del balneari català o del Berlin mesetari no han de seguir menyspreant el poble català com fan els polítics espanyolistes. La independència ve d'aquest menyspreu per la democràcia. Democràcia vol dir separació de poders, no la Justícia seguint ordres dels polítics perquè sinó són expulsats jutges i fiscals. Democràcia vol dir respectar el poble sobirà que vota els seus líders i les seves lleis. Cap democràcia toca una llei referendada. I quan els jutges ho fan el poble sobirà s'aixeca i diu prou, com a Catalunya, el país del Vichy Catalán.
La mort política de Muriel Casals també ha sorprès. Els mitjans de Catalunya, la majoria espanyolistes, recordem, l'han convertit en una santa laica, la nostrada Princesa Diana del Trànsit o Joana d'Arc del Procés. Ajuda el seu origen marxista que fa obviar la seva lluita per la independència, provincial i burgesa segons el gauchismo universal. Muriel Casals deia que el PSUC era el seu pare i Catalunya la seva mare. Els espanyolistes tan masclistes han posat el pes en el seu paternalisme amb marxistes arrepentits o avui callats destacant els orígens psuqueros. Però la impressió que em queda de la premsa espanyolista és que un català mort és un bon català, consideració que no rep un català no-marxista com Josep Pla, l'autor més censurat per Franco acusat de franquista! El premi a la hipocresia el mereix El Paísgauchista que editorialitza dia sí i l'altre també contra "separatistes" en paraules que farien enrogir els censors de la Gestapo. Quina evolució del país de separatistes amb Franco a catalanistes, a secessionistes i a separatistes de nou!
La mort estranya de Muriel Casals deixa una darrera estranyesa. Per molt ecològic que sigui morir sota una bicicleta, no em sembla correcte passar-li tota la culpa. La Vanguardia exespanyola deixa anar que travessava en vermell per zona prohibida, citant una dona de com a mínim dos, sinó vuit, cognoms castellans i altres anònims i el ciclista encara més anònim. Què convenient que ella no pogués parlar! L'hospital Clínic al costat rep cada dia un atropellat per ciclista del carrer Urgell molt ample i de tràfic dens. Ningú el travessa fora del pas de vianants. Casals només podia ser atropellada per un ciclista baixant a tota velocitat per aprofitar el canvi de llum. La meva experiència és que no miren els vianants i amb prou feines els cotxes. Com es podia imaginar ella que en un carrer de direcció única els ciclistes en tenen dues? Cal remirar els carrils bici de "baratillo" d'Ada Colau. La mort de Gaudí per un tramvia no ha paral·litzat la Sagrada Família, com tampoc un ciclista el procés de Catalunya.
