La campanya "Volem bisbes catalans" va esclatar a Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys (per mitjà de diverses pintades) en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d'Astorga, Marcelo González, com a nou pastor de la diòcesi de Barcelona. De retruc, la campanya va ser també una protesta pel règim franquista que, gràcies al Concordat de 1953, permetia a Franco el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms (un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de Pau VIè) per tal que el papa nomenés bisbe un dels tres que eren proposats. Va ser el 22 de febrer de 1966, avui fa 50 anys, quan Ràdio Vaticana anuncià el nomenament del bisbe d'Astorga, Marcelo González Martín com a arquebisbe-coadjutor del bisbe Gregorio Modrego, titular de la diòcesi de Barcelona des de 1942. Abans de la dictadura franquista, i durant el segle XX, els bisbes de Barcelona van ser catalans, mallorquins o valencians, a excep?ció del bisbe navarrès Manuel Irurita (1930-1936). Així, de 1899 a 1901, Barcelona va tindre com a bisbe, el català Josep Morgades. De 1901 a 1908, el també català Salvador Casañas. Del 1909 al 1913, el valencià Joan Laguarda. De 1914 a 1920, el també valencià Joaquim Reig. Del 1920 al 1926, l'olotí Ramon Guillamet, del 1926 al 1930 el mallor?quí Josep Miralles i del 1930 al 1936, com he dit abans, el navarrès Manuel Irurita.
Va ser després de la guerra civil, i amb Franco al poder, que el primer bisbe de Barcelona del nacionalcatolicisme va ser Miguel de los Santos Díez de Gómara (1939-1942), seguit de l'aragonès Gregorio Modrego (1942-1967).
La campanya "Volem bisbes catalans", impulsada per Josep Benet i Jordi Pujol, va néixer en un context sociopolític i eclesial marcat pel nacionalcatolicisme. Marcelo González era el primer bisbe de Catalunya nomenat després del Vaticà II, i els cristians catalans esperaven una elecció diferent.
El 4 de març, Josep Benet va fer unes declaracions a Le Monde, on lamentava que a Catalunya no es reconegués un dret "que es reconeix a les Esglésies afroasiàtiques". Benet deia que la gent no entenia com es refu?sava als catalans un dret acceptat i seguit a d'altres llocs. A més, afegia que aquest nomenament havia "destruït les grans esperances que els catalans havien posat en el Concili". Uns dies abans, el 27 de febrer, vint-i-tres intel·lectuals catalans van signar una carta demanant la renúncia de l'arquebisbe-coadjutor González Martín, amb l'argu?ment que "un bisbe que desconeix la història, la llengua i la cultura d'aquesta terra" no podia servir com calia la diòcesi de Barcelona. La carta recordava la necessitat de la defensa de les minories nacionals, una idea present a l'encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII. Malgrat les pintades "Volem bisbes catalans", la renúncia del bisbe González no va tenir lloc.
Sembla ser que després que Pau VIè enviés el bisbe González Martín a Barcelona, el papa Montini deuria fer cas del consell de l'Abat Gabriel Mª Brasó, que li va fer vore la conveniència que un bisbe sintonitzi amb la terra que l'acull, i així faci seva la llengua i la cultura del poble que ha de servir. Per això Pau VIè el 1971 nomenà nou bisbe de Barcelona, Narcís Jubany (1971-1990). Posteriorment fou nomenat el valencià Ricard Mª Carles (1990- 2004) i el català Lluís Martínez Sistach (2004-2015), succeït ara per l'aragonès catalanoparlant, Joan Josep Omella.
Al bisbat de Girona no hi hagué aquest intent d'espanyolitzar aquesta Església diocesana, (o el govern de l'Estat no ho va aconseguir) ja que durant el segle XX, tots els bisbes, amb diferents sensibilitats això sí, foren catalans, a excepció del mallorquí Gabriel Llompart i del valencià Josep Vila. Així de 1876 a 1906 fou bisbe el calellenc Tomàs Sivilla; de 1906 a 1914 ho fou Francesc de Pol, nascut a Arenys de Mar; de 1915 a 1920, Francesc Mas i Oliver, de Mataró; de 1922 a 1925, Gabriel Llompart, d'Inca; de 1925 a 1932 el valencià de Benavites, Josep Vila; de 1934 a 1963, Josep Cartanyà, de Vilavert; de 1964 a 1972, Narcís Jubany, de Santa Coloma de Farners; de 1973 a 2001, Jaume Camprodon, de Torelló, després el barceloní Jaume Soler i l'actual Francesc Pardo, nascut a Torrelles de Foix.
La campanya "Volem bisbes catalans", més que demanar bisbes nascuts a Catalunya, el que pretenia era que els pastors enviats a les diòcesis catalanes coneguessin el País i assumissin la llengua i la cultura de Catalunya. Que no fossin els cristians catalans els qui s'adaptessin al bisbe, sinó el pastor a les ovelles.
