El sou pot ser escàs o generós, fins i tot excessiu, però poques vegades és un signe de corrupció, llevat que parlem de les jubilacions d'or dels directius de bancs en dificultats, que trepitjaven els caps dels impositors naufragats mentre s'enfonsava el vaixell. Per cert que a Rita Barberà, que tant va xerrar a la roda de premsa, se li va oblidar explicar-nos per què cobrava més que el president de qualsevol autonomia i fins i tot més que el president del Consell de Ministres del Regne d'Espanya, així no hi ha manera d'aclarir-se amb la jerarquia. Sort que no tenia cap càrrec orgànic, si no seria María Dolorcitas de Cospedal, quant temps sense parlar d'ella!

Compte. Com diu Daniel Innerarity «pagar un bon sou al polític és d'esquerres». I al fuster i al porter de finca urbana. Pagar bons sous és d'esquerres i sant, en general. Encara que no cal arribar als extrems de l'alcalde accidental, per corriment, de Girona, Albert Ballesta, que per cinc mil euros més (a ?l'any), va pactar el seu sou amb Ciutadans i el PP, l'home és espanyolista de cartera i sobiranista en assumptes menors: la llengua, el pulmó i altres vísceres. Després es va despenjar Ciutadans, va intentar successives martingales amb PSC i ERC i en aquest moment està sense sou. Tota una comedieta de portes.

El saqueig dels recursos públics -general i evident- ha excitat el sentiment oposat i justicier, però molt poca gent és austera i, encara menys, ascètica. L'important no és el càstig de tots els xoriços, això no passarà mai, sinó una mica de justícia i els mitjans institucionals perquè sigui més, molt més difícil, delinquir a compte dels diners de tots. No cal ser tan d'esquerres que perdem de vista que l'home (o la dona) exposat a massa temptacions, sol caure-hi. Per això els funcionaris d'Hisenda tenen bons sous. Preventivament. La gent és tan rara que fins acusa els polítics d'ambició, que em sembla un requisit previ. Això i l'amor a la litúrgia (civil) que sempre surt per una picossada en despeses de representació.