Recordo el plaer dels tailandesos de Bangkok assaborint la cuina fresca i deliciosa dels venedors ambulants, drets o asseguts en un menjador improvisat sobre la vorera. La carmanyola de l'obrer europeu crea un llaç amb la seva família, que potser va menjar o menjarà a casa el mateix que ell a la feina. El marmitako va néixer gràcies als pescadors de tonyina del País Basc... Els exemples que dignifiquen l'aliment mòbil han estat abundants al llarg de la història. No obstant això, cada vegada resulta més difícil associar aquesta circumstància -el desplaçament- al plaer. Només ens cal observar els oficinistes i executius de Nova York dinant, sols i tristos, al carrer, en algun portal o, en el millor dels casos, sobre un banc al parc. O els restaurants d'autopista, que s'aprofiten de la nostra condició de clientela captiva i alienada per l'acumulació de quilòmetres per cobrar-nos a preu d'estrella Michelin terribles substàncies i compostos. En establiments com aquests renunciem a recomenpensar els nostres sentits tot acceptant una matèria primera que únicament serveix per activar el funcionament i la regulació dels mecanismes vitals.
