A l'hivern, superat el Nadal, arriben les calmes de gener. Les altes pressions i la presència de nombrosos anticiclons ens regalen uns dies magnífics, amb sol abundant i amb un mar molt pla que ja voldríem a l'estiu. Són aquests jorns de bonança els que permeten recollir sense gaires dificultat les garoines (garota, oriç, uris, bogamari segons cada poble mariner) a l'epoca de l' any en què estan ben plenes de carn. Una carn més aviat vermellosa quan aquest equinoderm (paracentrous lividus en denominació científica) és un exemplar mascle i marronós quan es tracta d´una femella. En tot dos casos, sigui mascle o femella, ha de quedar ben clar que quan els menges, en realitat el que estàs menjant del seu cos, íntegrament, son els seus genitals. Així de dura és la vida de la garoina.
Josep Pla va parlar alguns cops en els seus escrits de les garoines i encertava quan afirmava que difícilment es pot trobar més gust de mar que a la degustació d'aquest animal que, o agrada molt o no agrada gens. Quan dissabte passat al migdia arribava a Port-Bo per dinar, la terrassa d´El Didal era ben plena. Feia sol i, malgrat una certa ventada, la gent gaudia de la terrassa mentre que unes mans expertes guillotinaven les garotes. Quin gust. Port-Bo es avui, amb les seves voltes i les barques varades a peu de platja, un paratge oficialment protegit i una de les imatges més icòniques de la Costa Brava. Aquest raconet és l'escenari d'un gran esdeveniment el primer dissabte de juliol, la cantada d' havaneres de Calella. Durant uns anys al restaurant El Didal els permetien mantenir en servei un parell de taules de la terrassa durant la cantada. Un industrial gironí en tenia agafada una on vaig gaudir, sovint davant la mirada lògicament envejosa del públic proper -perquè això de l'havanera està molt bé però un cop que ja n'has escoltat mitja dotzena, amb unes bones gambes i un bon vi s'escolten encara amb més emoció.
L'industrial en qüestió era també a la taula del Didal dissabte passat amb un bon amic que celebrava el seu aniversari i la seva família. Aquest amic, que és de la Costa Brava, volta permanentment pel món des de fa 20 anys per la seva feina i disfruta del cosmopolitisme i de la gent i els llocs que coneix, crec que en el fons s'enyora i quan torna, sempre ho fa al mar. I se´l menja. I quan porta a alguna de les seves amistats foranes el primer que fa és explicar-los que el cap de les gambes s'ha de xuclar. Dissabte, el meu amic va acabar, sense pietat, amb unes quantes dotzenes de garoines. Reconec que jo he passat de la negació absoluta d'aquest aliment cap a una certa acceptació i ja en menjo mitja dotzena. Tot això passava en plena commemoració del vint-i-cinquè aniversari que a Palafrugell i els seus restaurants (el Llevant, el Llafranc i la Xicra del recordat Pere Bahí no han fallat ni un sol any) es posés en marxa el menú de la garoinada. Ahir de bon matí, mentre el palafrugellenc Joan Cortey esmorzava amb uns amics a una barraca de Tamariu, m'explicava per telèfon que a Palafrugell han menjat garoines tota la vida quan fora de la costa ningú les coneixia. Barraques que, segons Pla, a Tamariu en deien botigues. Per cert, com que del senyor Cortey no en vaig tenir més noticies al llarg del dia suposo que varen acabar l'esmorzar de Tamariu sans i estalvis. O que encara hi són.
A Port-Bo trobo dinant una vella amiga periodista de Madrid que fa anys que no veia. Està emocionada pel paisatge, les garoines, la gastronomia i el dia asolellat. Decideixo fer encara més mític el seu moment quan aixecant el braç i el dit, com si fos l'estatua de Cristòfor Colom, li dic tot assenyalant una finestra de l'Hotel Batlle: «en aquella habitació en Joan Manuel Serrat va compondre a principis dels setanta la canço Mediterráneo». Això ja va ser el súmmum. Aquesta peça de Serrat sempre ha guanyat els concursos que s'han organitzat per deteminar quina és la cançó més popular d'Espanya. És tan famosa que fa poc es va publicar un llibre de dues-centes pàgines (200!!) només per explicar la historia de la cançó. De fet, Serrat, que sempre ha deixat fer a la gent a l'hora d'explicar com va crear la canço (a vegades hi ha qui hi posa més pa que formatge) ha relatat l'estada a l'hotel Can Batlle a la tardor del 70 i de com baixava cada vespre al bar amb la guitarra per cantar les cançons del disc (on hi era Mediterráneo). Va dedicar l'àlbum a Tomàs i Rosa de Can Batlle amb una foto popularíssima a la portada de la fotògrafa Colita, amb el mar de Callella al fons. Ara bé, fa un parell d' anys en Serrat, entrevistat a El País, va explicar que en una estada a Mèxic tingué com una mena d'atac d'enyorança i se´n va anar a la vora d' un llac per veure aigua, ja que malgrat que no era el mar, s'hi assemblava. Diu que fou aquell dia quan va començar a pensar en aquesta peça. En fi, el millor es que deixem la historia com està ara.
