L'arribada a l'Havana d'un president nord-americà és un esdeveniment. Des de la revolució de 1959 que portaria a instaurar un règim comunista-familiar dirigit pels germans Fidel i Raúl Castro, les relacions entre els Estats Units i Cuba no podien ser pitjors, amb episodis com la frustrada invasió de badia Cochinos o la instal·lació a l'illa de míssils soviètics a l'època de la Guerra Freda, que a punt va estar de costar un enfrontament nuclear entre Khrusxov i Kennedy. Per no parlar d'intents d'acabar amb la vida de Fidel, de la comissió d'atemptats terroristes en els mateixos EUA, o de barquers desesperats que intentaven fugir del paradís en embarcacions inversemblants. L'embargament nord-americà, al qual es va oposar sempre Espanya, fins i tot en temps de Franco, va fracassar perquè no va aconseguir el seu objectiu d'acabar amb el règim cubà, sinó que va ser utilitzat per aquest com a excusa per intentar justificar la inoperància del comunisme i la seva incapacitat de donar una vida digna als cubans, tant en el polític com en l'econòmic. I va dificultar les relacions entre els Estats Units i la resta de l'Amèrica Llatina.
Però al marge de ser utilitzat pel règim castrista per explicar l'injustificable, l'embargament ha causat un enorme patiment al poble cubà, en imposar-li un càstig econòmic per sobre del polític que ja els donava el règim. Aquest embargament segueix avui en peu malgrat els esforços d'Obama per liquidar-lo perquè el seu final no depèn de la voluntat de l'inquilí de la Casa Blanca, sinó que està en mans d'un Congrés dominat pel partit Republicà, que no desitja donar-li cap basa al president, ni tan sols en la recta final d'un mandat de vuit anys en el qual Obama ha tingut a Capitol Hill al seu pitjor ?enemic. I no és previsible que això pugui canviar a la vista de l'extrema polarització que viu el Great Old Party, esquinçat pels excessos d'una llarga campanya de primàries que per ara domina Donald Trump, un personatge que sembla aglutinar el que de pitjor tenen els Estats Units. La seva recent i aclaparadora victòria a les primàries de Florida, l'estat de Marco Rubio, l'ha forçat a abandonar la carrera presidencial. A Florida hi viuen dos milions de cubans i la victòria de Trump és indicativa de l'ambient que hi predomina. La relació amb Cuba és un assumpte tant de freda política exterior com d'apassionada política interna per a la Casa Blanca i això exigeix ??anar amb peus de plom en el que es faci. I als cubans de Miami no els agrada gens aquest viatge d'Obama.
Des que va arribar a la presidència, Obama volia canviar la relació amb Cuba i en alguna ocasió ens ho va fer saber mentre jo era ambaixador a Washington, però necessitava un gest de l'Havana que l'ajudés davant la seva pròpia opinió pública interna. Aquest gest va arribar amb l'alliberament d'Alan Gross, que repartia a l'illa Bíblies i aparells per comunicar-se per internet (i que va ser per això detingut i acusat d'espionatge), i amb l'acord de repatriar l'illa a diversos cubans detinguts als EUA acusats d'activitats terroristes. Van seguir després gestos com treure Cuba de la llista nord-americana d'estats terroristes i altres de relacionats amb els visats i viatges, les transferències de diners o l'ús del dòlar per a transaccions comercials. Però Obama era molt conscient que el camí seria llarg perquè l'embargament segueix en peu i trigarà a abrogar-se, igual que no s'observa cap millora en la situació dels drets humans a Cuba. Per això la trobada d'Obama i Castro marca un camí i una intenció més que un resultat, amb l'esperança que l'obertura del règim a l'exterior, les visites turístiques i, en definitiva, el seu menor aïllament, contribuiran al canvi que l'illa necessita, ja que l'aïllament va produir l'efecte contrari. Però no cal fer-se il·lusions excessives perquè aquest procés tampoc serà curt, sinó que durarà almenys tant com el regnat castrista, ja que no són previsibles canvis significatius en les llibertats dels cubans mentre algun dels germans Castro segueixi al timó del país.
Per això, si la visita d'Obama es produeix ara no és tant per un canvi en les circumstàncies, que no han canviat, com per una conveniència compartida per part dels dos presidents. El nord-americà, animat després del bon resultat de les negociacions de París sobre el clima i l'acord nuclear amb l'Iran, vol sumar un altre èxit internacional abans d'abandonar la Casa Blanca el proper mes de gener, mentre que el cubà es veu una vegada més amb l'aigua al coll davant la possible declaració d'insolvència de Veneçuela i la fi de les remeses de petroli a canvi de mestres, metges i agents de seguretat (un moviment que Caracas ha de mesurar bé atesa la influència de l'Havana entre els militars veneçolans). A més, rebre Obama augmenta l'estatus internacional de Raúl Castro, mentre elimina una hipoteca que pesava sobre el conjunt de relacions dels Estats Units amb el subcontinent iberoamericà.
És una llàstima que l'actual paràlisi que viu el nostre país des de les eleccions de desembre ens estigui deixant al marge de la normalització de relacions entre la que va ser la nostra «perla de la Corona» i la resta del món. Primer va visitar l'Havana Hollande i ara ho fa Obama. Un altre tren que perdem.
