El recordo -però potser no ho era- com un edifici laberíntic i descomunal, que feia olor de rajoles esterrejades i fusta vella. S'hi arribava per un carreró estret com una androna i s'hi entrava per un portal enreixat que grinyolava igual que els portals de les cases embruixades i els palaus. Havies de pujar uns graons irregulars i llavors el pati apareixia amb tota la seva esplendor: uns arbres altíssims (moreres, til·lers?), de soques gegantesques i ombra imprescindible, atapeïen l'espai, retingut entre les eixides de les cases properes, les torres de guaita i, més llunyà, l'ineludible castell. El terra era polsós, ple de clots i pedretes, però ens permetia fer-hi corredisses arriscades i, als més grans, partits de futbol i altres jocs als quals no sabria posar nom perquè cada dia eren diferents. En un cantó, com un penya-segat, el pati s'acabava bruscament: era un sot, una mena de soterrani ple d'andròmines on la pilota anava a parar tot sovint. Hi teníem prohibit de baixar, és clar, i sempre havíem d'avisar l'adult més proper perquè la rescatés, però jo ho hauria donat tot per saber què hi havia rere aquella escala misteriosa que es perdia en la foscor. A l'altra banda, incrustada a la paret de pedra, rajava una font que provocava més conflictes i batusses que qualsevol joc o juguesca. A dins, en canvi, tot em semblava igual: passadissos llargs que feien ressonar les veus i aules i aules que jo veia immenses i ombrívoles. No sé si és per les fotos que n'he vist, més que no pas pels records que en guardo, però tinc la sensació que l'únic que destacava en aquella grisor eren els guixos de colors que es feien servir amb comptagotes.
Vaig anar molt poc a aquelles escoles, que en deien nacionals, perquè aviat van quedar petites i obsoletes i se'n van construir unes de noves: modernes, assolellades, alegres, que aplegaven alumnes de tots els pobles veïns. Aquell edifici, però, on també hi havia la casa dels mestres, sempre s'ha anomenat les Escoles Velles. Ara fa vint-i-cinc anys es va remodelar i es va convertir en un centre que, com un batec, concentra i difon les activitats culturals de Begur. Acull la biblioteca, l'arxiu històric, l'emissora de ràdio, la sala d'exposicions i la guarderia, els infants de la qual juguen al mateix pati on jo jugava. De vegades, a través de la finestra, els veig córrer entre uns arbres que deuen veure tan alts com jo els veia i m'imagino que, algun dia, els seus records seran tan vagues com els meus.
