Dimecres a la nit i el dijous al matí, vaig dedicar una estona a escoltar les anàlisis i els comentaris dels tertulians tant a les ràdios madrilenyes com barcelonines referits a la visita de Carles Puigdemont a Mariano Rajoy. Un cop varen comparèixer els dos presidents davant la premsa em va cridar l'atenció el temps que van dedicar a interpretar, matisar o cercar alguna lectura amagada a la clara rialla, allò que en castellà es diu sorollosament una carcajada del president Puigdemont mentre encaixava les mans amb el president Rajoy, convertint-se en la fotografia de portada de l'endemà. No tan sols això sinó que es comparava la situació amb la seriositat extrema del president Mas en trobades similars. Quina estratègia hi ha darrere d'aquesta rialla, què ens perdem?, deia un tertulià d'Onda Cero. Cap misteri, només la història d'un gran tipus de Cassà de la Selva.
En els llavis del president de la Generalitat, mentre senyalava amb el dit en direcció a les càmeres, llegies clarament la paraula:«fotògraf». Bé, perfecte, poden pensar que demanava al president Rajoy una mica més de temps per als reporters gràfics. Doncs no. La meva sospita es va confirmar quan a l'endemà vaig trucar a Dani Duch, fotoperiodista de La Vanguardia a Madrid i li vaig preguntar directament si la rialla de Puigdemont era cosa seva.
-«Veig que te n´has adonat!», em va contestar.
Després els explicaré qui és, per a qui no ho sàpiga, en Dani Duch, però pel que fa a la foto de La Moncloa la història és senzilla, havent d´aclarir en primer lloc que en Carles Puigdemont i en Dani Duch es varen fer amics a la redacció del Punt Diari a principis dels anys vuitanta. Quan el president de la Generalitat va pujar les escales de La Moncloa i va saludar el seu amfitrió, els fotògrafs es van situar a molt poca distància. Em fa la impressió que Carles Puigdemont, que està assumint la Presidència de la Generalitat d'una manera extraòrdinaria, quan veu les coses per primera vegada ho fa amb dignitat però també amb curiositat. En fi, que mirant les càmeres va trobar la cara familiar d'en Dani Duch i li va dirigir un discret somriure. Però el somriure va passar a la complicitat de l'amistat, quan en Dani Duch, d'una simpatia exhuberant, tenint ocupades les mans amb les càmeres va tornar-li la cortesia amb una planera salutació molt característica de les nostres contrades que consisteix a fer un cop de cap cap a dalt i exclamar un: -"Eiiiiii...Carles!.".
Llavors es quan, ja rient, Puigdemont diu a Rajoy que és en Dani, un fotògraf amic seu i en Rajoy contestant: «claro, Dani Duch». De Cassà a La Moncloa.
Vaig conèixer Dani Duch als primers moments del Punt Diari. El cap de fotografia del rotatiu, acabat de néixer, era el banyolí Joan Comalat. Jo treballava a Los Sitios, a qui aquest capçalera que tenen entre mans li va donar continuïtat a partir dels anys vuitanta. Servidor de vostès era un jove aprenent a qui els seus companys més veterans li van donar molt aviat confiança per fer moltes coses de responsabilitat i amb personatges importants que avui difícilment assoliria un jove periodista. Anava molt amb en Pablo García Cortés, Pablito, perquè jo no tenia ni cotxe ni carnet. En Pablito va agafar una gran confiança i amistat amb en Dani, malgrat que estaven en els diaris que eren competència gironina. Ell i en Comalat van ser els seus primers mestres. A mitjan anys vuitanta en Dani va venir al Diari de Girona com a cap de fotografia quan es va jubilar el mític Pablito. Al diari hi havia també altres fotògrafs com en Santi i més col·laboradors, però en Dani s'hi va posar al capdavant.
Ell explica que el vàrem fitxar una nit a la discoteca Máquina de Montjuïc. Eren temps de rodets que s'havien de portar al diari com fos i revelar-los a l'habitació fosca. Encara no sabíem que un dia existiria el món digital. Fer el diari cada dia era una proesa tècnica i periodística.
En Dani, de jove, sempre deia amb to de conya que s'havia fet fotògraf per allunyar-se dels negocis familiars, entre altres del suro a Cassà i tambè amb ascendència materna d'Amer, com el president de la Generalitat.
En realitat teníem davant una vocació clara, un gran pencador i una decisió ferma fer noves coses, arriscant-se, viatjant arreu del món, fins i tot amb perill personal. Amb l'agència EFE, amb el desaparegut Diario-16 i finalment des de principis del 90, instal·lat a Madrid, com a fotògraf de La Vanguardia. De la tasca extraordinària d'en Dani en són prova els trenta mil negatius que va cedir al fons d'imatge de la Diputació de Girona i l'exposició i magnífic llibre catàleg que es va editar amb una petita mostra de la seva obra.
Coincideixo plenament amb una observació que ha fet l'Enric Juliana sobre la manera de treballar d'en Dani, que molts cops ha de treballar en escenaris rutinaris : el Congrés dels Diputats, les reunions polítiques, un partit de futbol, etc. En diu el «toc» d'en Dani Duch i que consisteix a mostrar com a únic allò que podria semblar repetit, retrata de manera diferent allò que tendeix a ser habitual. Com la fotografia de La Moncloa de dimecres passat, només que en aquesta ocasió el detonant de la jugada fou ell mateix.
