Considera el professor Pablo Iglesias que els periodistes tracten molt malament el seu partit; però això deu ser que no veu gaire la tele. Altrament ja hauria advertit que tant ell com els més destacats membres de Podem surten dia sí i dia també en pantalla des de fa un parell d'anys. I és dubtós que es tractin malament a ells mateixos en aquestes tenaces compareixences davant la càmera.

Podem ha sabut convertir-se en el llit del cabreig nacional -o plurinacional- d'Espanya, però difícilment podria haver aconseguit en poc més d'any i mig la posició que ara ocupa al Congrés de si no hagués estat torejant en els mitjans. El Front Nacional francès, per exem?ple, va trigar lustres a adquirir la seva actual cota de mercat a les urnes per la mera raó que les televisions i els diaris no donen ni aigua als de Marine Le Pen.

Les televisions governades a Es?panya per un duopoli italià donen en realitat molta més canya al partit de Rajoy que al d'Iglesias, però això és el de menys. Marshall MacLuhan, el primer teòleg de la televisió, va descobrir fa ja una pila d'anys que l'important no és qui -o què- surt a la pantalla, sinó la simple circumstància d'aparèixer-hi. La tele, gran factoria de realitat, ha demostrat sobradament que és capaç de crear del no-res Belén Esteban i tants altres personatges que són famosos perquè surten a la tele i després surten a la tele perquè són famosos. Potser el líder de Podem no pu?gui advertir això per la raó que la seva constant presència als estudis li impedeix estar al davant de la càmera i mirar a la pantalla al mateix temps.

D'aquí que l'hagi agafat amb els periodistes, en la convicció que es limiten a executar les ordres dictades pel gran capital per desacreditar el seu partit. L'ofici del periodisme està en vies d'extinció, segons el parer d'alguns gurus del ram; així que potser sigui sobrer donar empentes a l'agonitzant, com ha fet Iglesias. Encara que després es disculpés, tot s'ha de dir.

El més paradoxal de l'assumpte és que hagin estat precisament els plumífers -detestats potser amb raó pel líder de Podem- els que van treure a la llum la majoria dels escàndols i corrupcions que afligeixen aquest país, ja des dels temps una mica remots de González. No caldrà recordar que els Papers de Panamà, tan escassament grats per a les gents de l'establishment, van ser trets a la llum per un consorci internacional de periodistes d'investigació. Aquest és, en teoria, el paper de la premsa dins d'un sistema democràtic; però hi ha qui no ho veu així i està, naturalment, en el seu dret.

Hi ha altres sistemes, per descomptat. El leninisme, reivindicat per Iglesias en la seva versió "amable", advoca perquè l'Estat controli i gestioni els mitjans: ja siguin els de producció o els de comunicació. El vell Lenin no es tallava ni un pèl en admetre que la democràcia burgesa -tan abundant en Kerenskys- és un simple mitjà instrumental per a l'objectiu suprem de la conquesta del poder. Un cop complerta la seva funció de mocador d'un sol ús, se'n prescindia i a una altra cosa.

Als que descreuen de la democràcia com a mètode civilitzat de convivència els sobren, lògicament, les eleccions, els jutges, l'oposició i, per descomptat, la premsa, que sempre s'està ficant on no la demanen. Però Iglesias, que toreja gairebé diàriament als mitjans, ja ha dit que aquest no és el cas.