Som una societat que, quan trobem caldo, sempre en volem dues tasses. És a dir, que quan una cosa ens agrada molt, l'enaltim fins a l'infinit, i quan no ens barrufa, llavors la destruïm sense miraments, perquè és el pitjor del món mundial. En aquesta permanent devaluació dels grisos hi ha un subgènere cada cop més estès, que consisteix a canviar d'opinió sobre un fenomen, o almenys matisar-la, en funció de l'empatx que ens arriba a produir. Això és exactament el que ha passat amb Joc de trons, i més en concret amb la sobreexposició de la sèrie arran del seu rodatge a Girona. Com que les darreres setmanes hem acabat tips dels Set Regnes i de la seva gironització, algunes veus han començat a treure-li ferro, com si la seva qualitat estigués directament vinculada a la proliferació mediàtica d'un dels seus escenaris, o com si les repercussions d'un acte creatiu legitimessin la seva relativització.
Però una cosa és una ficció, i el seu judici equànime, i un altra de molt diferent la seva conversió en objecte de critica virtual que té més a veure amb l'ocurrència que no amb la realitat. Sí, és lògic acabar fins als nassos de la dimensió informativa que ha agafat la presència gironina a la sèrie, i el folklore que se'n deriva, però és perfectament compatible amb l'assumpció de les (nombroses) virtuts d'una sèrie que encarna com poques la capacitat de la ficció televisiva actual per llegir el món que la fa possible. D'acord, se'n parla fins a l'extenuació, però convé recordar que en anteriors rodatges importants es va produir una idèntica reacció embafant. Som així, a Girona i a qualsevol lloc, i ja està, la sèrie no en té cap culpa. Ara bé, una cosa sí que convé dir-la: Joc de trons és una de les ficcions més vistes del planeta i no hi ha dubte que perdurarà a l'imaginari col·lectiu. Formar part de la seva història hauria de ser més un orgull que no una llosa. I queixar-se d'ella sense separar els naps de les cols és tan provincià com fer una explotació poc raonada de la seva marca.
