Dimecres la Comissió Europea -l'home del sac del segle XXI- ho deixava caure sense massa gesticulació -el tarannà nòrdic té aquestes coses-: dos anys, 8.000 milions d'euros ?menys de despesa pública. Ningú, o gairebé ningú, no ha posat el crit al cel; 8.000 milions de noves reta?llades -la ciutat de Girona passaria 75 anys sense gaires penúries amb aquesta suma (el pressupost municipal per al 2016 és de 107,3 milions)- i tots tan panxos. Escanyaran més els metges i professionals sanitaris; els mestres; les ONG; les classes mitjanes i etcètera, però no passa res, al contrari, i així els empresaris modèlics com Joan Rosell podran seguir amenaçant el proletariat dient que la «feina fixa i segura» ja és història. Ben mirat, la recuperació econòmica és un problema, perquè les famílies, com més riques, més lliures i això no interessa. Es treballa millor i més dur quan es passa gana i no s'arriba a final de mes; no hi ha protestes i dels drets dels indi?vidus ningú no se'n recorda. Els deures són molt més rendibles, i al capdavall es tracta d'això, de fer guanyar diners a aquells a qui els surten per les orelles, al preu que sigui. 8.000 milions d'euros menys, i no passa res, que juga el Barça i una neofranquista de Madrid ha decidit escalfar la final de la Copa del Rei amb un xou de banderes, trossos de tela que onegen de meravella i que són l'excusa perfecta per declarar guerres, provocar conflictes i trobar enemics per tot arreu. Les banderes fan trempar; desperten instints i emocions; inspiren himnes i mouen exèrcits. Animen les tertúlies i són carn de titulars de diaris. La bandera és la metxa que encén l'orgull nacional, el símbol que uneix el poble contra els altres pobles. Creen enemics, sense els quals pàtries i nacions ho tindrien molt fotut. Sense bandera, no hi hauria retallades salvatges, ni disputes territorials absurdes, ni manifestacions inútils ni nous messies. Les coses anirien massa bé. I això no és rendible.
