La paraula tribu o comuna ha tornat a circular arran d'unes declaracions de l'Anna Gabriel que es van reproduir tendenciosament en molts diaris a fi de difamar-la. La política de la CUP es limità a manifestar un pensament personal sense que això signifiqués una proposta, menys una exigència política. Que cadascú visqui com vulgui, tot és permès mentre no ens esquitxin físicament o ens obliguin a viure contràriament als nostres ideals i valors morals. Estima com vulguis.
La tribu en l'antropologia cultural fa referència a les primitives i elementals organitzacions socials, als clans establerts i a les hordes errants, formades per un grup que comparteix característiques comunes com l'hàbit -una indumentària típica- una definició inequívoca de l'enemic, un costum gastronòmic, la forma de caçar o de treballar la terra, etc. Actualment el mot «tribu» al·ludeix també a les tribus urbanes, que reuneixen joves que porten un estil de vida determinat que van aparèixer a la segona mitat del segle passat i molts d'ells practicaven «l'estètica de la violència».
L'any 1967 van haver-hi la K1 i la K2, les primeres manifestacions contraculturals, la primera experiència de viure en col·lectivitat com una opció a la família nuclear; les dues comunes estaven formades per estudiants de la Universitat Lliure de Berlín influïts per Marx, Freud, Reich, Marcuse, Bakunin, etc. Van planificar el treball social i un l'estil de vida desinhibit, assistit per teràpies de grup. Van tenir més de 1000 membres, però uns hi anaven els dissabtes (els hippies de plàstic!) i amb el pas del temps es van desfer.
El que congrega les persones que volen viure en una comuna, generalment, als afores dels pobles, com una sana alternativa, és la ferma voluntat d'amnesiar tots els valors apresos en la vida anterior familiar i escolar. Volen viure com si no fossin d'aquest món dominat per gent perversa i corrumpuda pel vedell d'or, que ja va entorbir els israelites que esperaven que Moisés baixés del Sinaí.
En la vida comunitària es plantegen uns problemes que de moment cap de les «tribus» que he conegut ha resolt de forma satisfactòria. Els enumero a continuació. El lideratge: sempre algú vol imposar les seves idees als altres. Conflictes de tipus moral i ideològic mesclats amb mesquines rivalitats personals. Fòbies i fílies. Rebrota el món anterior en forma d'enveja, de propietat privada i de competitivitat. Malgrat l'intent no han aconseguit esborrar els prejudicis de la societat a la qual van pertànyer.
La privatització dels cossos és generalment conseqüència dels enamoraments i de les gelosies. El que no havia de passar mai, emergeix com una fatalitat humana: els típics problemes de pantalons i faldilles.
La difícil convivència quotidiana, la vida domèstica, el repartiment de les feines casolanes (sempre alguns no volen treballar com els pertoca i al final això acaba cansant el col·lectiu). Els diners: hi ha qui gasta més del compte de forma injustificada o té vicis mal vistos per la resta o per un grup concret.
De fet no hi ha encara suficients referències històriques, excepte la de les monges i monjos que practiquen vida comunitària, però separats per gènere, com per saber com la vida en comuna pot influir en els fills i el que va passar de veritat dins de la comuna, fins en les més resistents, com van ser les mencionades: la K1 i la K2 a Alemanya.
Les primeres que vaig conèixer en el massís del Montseny estaven constituïdes per grups de nois i noies rebotats de Barcelona. Quasi sempre els membres de la tribu són joves farts de viure en la ciutat. (A un noi de poble no li permetrien viure sense estar integrat a la comunitat i sense feinejar de valent). Vivien en cases pageses allunyades i portaven una vida tranquil·la i pacífica, però el fet ?d'anar despullats escandalitzà algunes persones.
Recordo que algunes vegades entraven a la botiga per comprar rodets de fil, cordills, agulles de fer mitja. Teixien peces de macramé precioses que venien al Corte Inglés. El pare no entenia com no aprofitaven l'avinentesa per fer-se rics, ells li contestaven: «pel tipus de vida senzilla, sense excessos consumistes, els diners que ens paguen són suficients per a les nostres necessitats». Ell, com a comerciant, no entenia res. Els havia freqüentat i era llaminer viure al seu estil, despreocupats, aliens al món. Els deia que era una fugida còmoda i que ells, la majoria de bona casa, podien tenir un retorn daurat, no obstant m'asseguraven que la seva aposta vital era eterna. Al cap d'uns anys el grup es desintegrà per problemes lligats a l'organització de les tasques laborals i domèstiques, amb la distribució dels béns, amb la posesssió en exclusiva d'un cos humà i per culpa de criteris antagònics sobre com educar la prole.
En el mes d'octubre de l'any passat vaig visitar tres comunes, que derivaven d'una comunitat original. Dos grups per qüestions ideològiques i morals s'escindiren i en formaren dues de noves. Ara no es parlen. La ruptura fou produïda per la manera d'ensinistrar els infants. Els creadors de la comuna que habiten una vella casa en runes em contaren que ells romanen fidels a la puresa fonamentalista fundacional. Quan vaig parlar amb els dissidents, aquests acusaven els que encara resideiexen a la casa mare de no haver evolucionat a les exigències reals del nous temps. Acusacions creuades a dojo.
Viure en parella o en família és força complicat i el problema es multiplica quan s'apleguen persones no vinculades d'antuvi sentimentalment i de parers diferents. Nosaltres no som els aborígens indis d'America.
