Fa uns anys, el PP atiava l'anticatalanisme per posar pals a les rodes del PSOE. Els socialistes tenien un dels seus graners electorals a Catalunya, que els va arribar a proporcionar 25 diputats. L'altre era Andalusia. Va ser a Andalusia on més es va acarnissar la campanya de signatures contra l'Estatut del 2006 ("dónde hay que firmar contra los catalanes"). Catalunya estava governada per un socialista, Maragall, i Zapatero havia contribuït a la reforma estatutària. Vist des de Catalunya, se li retreia que hagués mancat a la promesa del "apoyaré", però vist des de Madrid, des de Sevilla o des de Càceres, Zapatero s'havia venut la unitat d'Espanya a canvi d'uns quants vots catalans. El PSOE andalús se sentia extremadament incòmode amb aquest conflicte. Ara, en canvi, se sent còmode amb la nova situació que s'ha creat, amb un PSC unionista i tan disminuït que aporta un quart dels diputats del seu millor moment. Susana Díaz pot agitar l'espantall anticatalanista sense haver de patir pels efectes secundaris. Està en la mateixa situació que el PP de fa deu anys, que tampoc no s'amoïnava pels efectes de la seva fòbia en els sempre magres resultats catalans. I si ara la líder socialista andalusa assumeix el paper del PP -que aquest tampoc abandona-, el paper dels socialistes "còmplices" del suposat egoisme catalanista li ha estat adjudicat a Podemos. La de Pablo Iglesias és ara la formació que més diputats obté a Catalunya, on hi té una organització diferenciada -En Comú Podem-amb independència jurídica i acusada dinàmica pròpia, però amb lligams ben clars; i és la que planteja resoldre el "problema català" amb un referèndum vinculant, l'equivalent actual a la reforma estatutària de la dècada passada. Els Comuns avancen cap a ocupar l'antic espai del PSC -i el d'Iniciativa, de passada- com Podemos avança cap a l'ocupació de l'espai del PSOE -i el d'Izquierda Unida, de passada. Els clams de Susana Díaz contra els "perills" d'una Catalunya amb més autogovern i, sobretot, amb una Hisenda pròpia que alterés els fluxos interregionals, tenen per objecte desgastar els candidats podemites tant a Andalusia com a gran part del territori espanyol, i alhora, posar pals a les rodes d'una hipotètica aliança de Sánchez amb Iglesias de cara a un govern d'esquerres, si els resultats electorals ho permetessin. Heus aquí Podem entre dos focs: els independentistes catalans que li retreuen ser massa espanyol, i els regionalistes andalusos ser massa catalanista.