les capes de la crisi europea se superposen, però tenen un únic origen: la difícil adaptació d'una societat envellida a l'acceleració del canvi econòmic. La UE s'ha construït com una superestructura burocràtica, allunyada dels requisits democràtics dels Estats-nació: un projecte de les elits que tampoc acaba de respondre a les exigències de la globalització. Els seus grans encerts es calibren amb una doble vara de mesurar: la lliure circulació de persones i mercaderies -el mercat únic- i el manteniment de la pau al continent. Vist des d'una perspectiva històrica, es tracta d'un èxit de valor incalculable després de segles de conteses civils i nacionals. No obstant això, la promesa europea també ha començat a topar amb els seus límits a mesura que la por cristal·litza en el teixit social de la Unió: la pressió migratòria i la demografia adversa; l'austeritat com a garantia de l'Estat del Benestar i, al mateix temps, l'escassetat de bons treballs i la precarietat laboral com a modus vivendi d'unes quantes generacions; el retorn de les nacions i l'eclipsi de la credibilitat política... Per descomptat, en la nova Europa hi ha guanyadors i perdedors, que mantenen la línia tradicional de les fronteres religioses: guanya el nord protestant, perd el sud catòlic. Encara que, fins i tot en els països d'èxit creix la por i la desconfiança a mesura que empal·lideix la promesa d'un futur millor. La crisi europea reflecteix una crisi més profunda, que és la del nou paradigma tecnològic i les transformacions de caràcter sociològic que impliquen. La robòtica i l'automatització de l'economia, per exemple, destinats a destruir milions de llocs de treball en les pròximes dècades, i no només ocupacions de baixa qualitat. La por a perdre els estàndards de vida es lliga a la precarietat, els baixos sous i la creixent atomització social.
La crisi europea adquireix a Espanya unes tonalitats particulars. Els problemes de fons són idèntics, però accentuats per la incapacitat política, el conflicte territorial i els interessos creats dels partits. Un país amb el segon dèficit més alt de la Unió segueix sense govern sis mesos després de la celebració de les primeres eleccions generals. Si Rajoy al final aconsegueix formar govern en minoria, la debilitat parlamentària propiciarà una altra vegada la inacció -cosa que, d'altra banda, està en la seva idiosincràsia. Cal preguntar-se llavors com podrà afrontar el nostre país un nou xoc extern, segons comença a albirar-amb el Brexit i amb les necessitats de recapitalització dels bancs italians i alemanys. I de quina manera ens afectaria i a quina velocitat es destruiria l'ocupació creada. No són interrogants fútils, malgrat els vents de cua que afavoreixen actualment l'economia espanyola.
Un exemple notori: com garantir la supervivència de les pensions públiques, quan el dèficit de la Seguretat Social no fa més que augmentar any rere any? Amb la guardiola de les pensions acostant-se als números vermells, la demografia adversa i la falta de nous cotitzants, el futur de la Seguretat Social ens demostra fins a quin punt és indispensable formar un gran consens sobre els principals assumptes d'Estat: educació, sanitat, mercat laboral, reindustrialització, pensions, estructura territorial... No són qüestions que depenguin ja dels interessos o capricis d'un sol partit, sinó que requereixen acords amplis, generalitzats i estables. Una cosa que només podrem aconseguir si els partits centrals d'aquest país es mostren disposats a assumir amb coratge la seva responsabilitat, en lloc de deixar-se portar pels dictàmens mesquins dels interessos particulars.
