L'obsessió del partit Ciutadans per afeblir la llengua catalana té una part d'estratègia electoral però té un fons d'obsessió recòndita. Un partit que té l'obstinació d'afeblir l'idioma català com a estratègia per destruir una identitat. Aquesta fòbia es fonamenta en la incapacitat d'alguns de tolerar que dins del territori espanyol existeixi una societat amb una llengua diferent que vol sobreviure.
El trilingüisme que volen imposar no és només part d'una estratègia per avançar en aquest deliri. També és un despropòsit monumental. Sobretot quan es té un sistema educatiu on mestres i professors no estan versats en l'anglès i que, segons la fundació Bofill, es trigaria més de deu anys a crear les condicions òptimes i sempre a base de fer una inversió estratosfèrica.
La pervivència o l'ocàs de les llengües és el resultat de moltes circumstàncies i no -o no només- dels deliris d'una minoria política, amb l'excepció del jacobinisme francès que va aconseguir destruir identitats disposant, en aquell moment, d'eines molt efectives però actualment impensables, com van ser els assassinats massius.
Per viure i conviure a Catalunya amb plenitud cal saber les llengües del país, que són el català i el castellà. A partir d'aquí qui pugui o vulgui, pot aprendre anglès, francès, xinès o sànscrit. Mai el que imposin els senyors d'una antipàtica taula de negociació. Sobretot quan la finalitat no és promoure l'ús d'una tercera llengua, sinó afeblir-ne o exterminar-ne una altra.
Durant els últims quaranta anys, a Catalunya el castellà i el català han conviscut amb mínimes friccions. No només això, sinó que tota la immigració interna espanyola i sobretot la seva descendència (una part fonamental de la població catalana), s'han fet seu el català per un motiu molt simple: són catalans. Utilitzar la confrontació de les llengües va ser un malèfic i destructiu invent del PP, que ha sublimat Ciutadans, un partit molt de dretes que, juntament amb el PP, ha fet un mal decisiu a la convivència d'un país. Gràcies, Albert.
