Com a reflexió davant dels cent vuitanta nos que va rebre el candidat Mariano Rajoy en la seva investidura, tant en la primera com en la segona votació, m'aventuro a intentar desxifrar els significats que tanquen aquestes negatives, i que no tenen per què respondre necessàriament als mateixos arguments.

1.- Un «no» que vol dir «no»: És evident que hi ha raons per oposar-se a un Govern del senyor Rajoy. Moltes de les seves decisions polítiques (materialitzades després en normes publicades al BOE), la seva responsabilitat com a màxim mandatari d'un partit sumit en nombrosos i escandalosos casos de corrupció, així com el seu menyspreu a la resta dels partits quan comptava amb majoria absoluta, conformen un bloc de raonaments més o menys sòlids que conduirien a una negativa perquè continués encapçalant l'Executiu. No obstant això, també hi ha punts positius en l'última legislatura. Tan sols des de l'anàlisi partidista d'una oposició obcecada per les estratègies electorals es pot concloure que tot el que s'ha portat a terme ha estat nefast (d'altra banda, la mateixa anàlisi partidista i obcecada que, des de la bancada governamental, exhibiria un discurs triomfalista i ple de lloes cap a un candidat la preocupant manca d'autocrítica i de visió política del qual és demostrable).

2.- Un «no» que vol dir «no ara» però que, potser, signifiqui una cosa diferent més tard: Una de les circumstàncies subratllades com a possible desencadenant d'un canvi en l'actual situació de bloqueig és la propera celebració d'eleccions a Galícia i al País Basc. En funció dels resultats, els ferris i rígids nos poden tornar-se febles per acabar convertint-se en abstencions o en sís. Quan es veuen tan influenciades pels interessos de les mateixes formacions polítiques, les voluntats són volubles i les decisions, canviants. Les contundents i meridianes raons per donar l'esquena a un candidat poden transformar-se com per art de màgia en dades merament anecdòtiques, gairebé sense importància. Si, per exemple, el Partit Popular pot col·laborar perquè el PNB conservi el poder a Euskadi o si un desastre electoral aconsella canviar el full de ruta per recuperar el rumb perdut, els discursos dels líders canviaran tot el que calgui.

3.- Un «no» que vol dir «no en públic», però el significat varia en privat: La sorprenent majoria absoluta que va aconseguir el pacte entre el Partit Popular i Ciutadans a l'hora de constituir la Mesa del Congrés, propiciada pel vot secret dels diputats, evidencia que no es diu el mateix en el si intern que amb llum i taquígrafs. Aquests sorprenents vots de més són vots orfes. Sense pare ni mare. Sense un sol representant de la sobirania popular que sigui capaç de donar la cara per ells. Qui sap si potser la solució miraculosa per acabar amb aquest bloqueig institucional resideixi a canviar la norma que obliga que l'elecció del president es faci a través d'una votació pública i per crida.

4.- Un «no» que significa, a més, un «sí» a una alternativa: A la comunitat autònoma d'Astúries regeix un sistema particular amb dues diferències fonamentals respecte del nacional, de tal manera que, en primer lloc, pot existir més d'un candidat a la Presidència del Govern regional en la mateixa sessió d'investidura i, en segon, els diputats estan obligats a votar a favor d'algun d'aquests candidats o, si s'escau, abstenir-se. El vot negatiu no s'admet. Negar el suport porta necessàriament aparellat adherir-se a una altra alternativa, participar d'una altra opció que el seu objectiu sigui formar Govern.

A hores d'ara, cent vuitanta diputats s'han posat d'acord a donar un «no» a Mariano Rajoy. Però, després de dos comicis i gairebé un any sense un Consell de Ministres amb plenes facultats, caldria preguntar-se si entre ells es troben almenys cent setanta-un capaços de presentar un altre candidat i un altre programa de govern. Altrament, entrarem en un bucle diabòlic que ens conduirà a unes terceres eleccions, amb la seva enèsima parafernàlia de precampanya, ?campanya, votació i intents d'investidura. I, el que és pitjor, sense cap garantia que la tercera hagi de ser la bona. A hores d'ara i donades les circumstàncies, sembla més que exigible que un «no» impliqui paral·lelament un «sí». Ja és hora de deixar de ser part del problema per començar a ser part de la solució.