Amb l'inici del nou curs polític s'obriran de nou les expectatives i el seguiment diari d'allò que en diuen full de ruta, si es que realment existeix algun full de ruta i algú sap de debò el camí que s'ha de seguir. Però seria bo que abans de continuar fent volar coloms i d'embolicar-nos de nou en debats filosòfics sobre quina direcció hem de prendre per arribar a algun port, que sabéssim realment on som i amb què comptem. Sense cap esperit de tirar aigua al vi, crec que és hora de revisar els números, de saber quin es el saldo comptable de l'independentisme.
El cens electoral a Catalunya és, si fa no fa, de cinc milions i mig de persones i encara que no els haguem pogut comptar mai de debò, perquè mai no ens han deixat, es calcula que els ciutadans i ciutadanes que diuen que estan a favor de l'independentisme són, més o menys, dos milions.
Amb aquesta xifra ja es veu que sí o sí falten adeptes per arribar a una consulta o per declarar alguna cosa semblant a dir que marxem.
I mentre alguns es passen dies i dies debatent sobre quina va ser la xifra de participació de la Diada potser que aquells que diuen que encapçalen el procés, en comptes de discutir cada punt i cada coma, que intentin sumar més suports abans de tirar-nos tots plegats a una piscina on ja es veu que quedarem escaldats.
Probablement la consulta no ens l'autoritzaran mai, però no és el mateix reclamar tenint molt clar que el suport supera amb escreix qualsevol xifra mínima necessària, que saber que anem fent passes sense tenir ni tan sols la majoria per passar justets la prova i no em refereixo a cap majoria parlamentària, sinó a la majoria del poble que al final serà la que realment decidirà, i aquesta encara no hi és.
