Un fill neix del seu pare i es manté amb ell; heus aquí l'origen i la causa de la societat". Amb aquestes paraules Montesquieu afirmava que la família no solament és el fonament de la societat civil, sinó la primera cèl·lula política: "El poder polític comprèn necessàriament la unió de diverses famílies". Mostrava així clarament la contraposició al pacte polític de Hobbes, entre individus aïllats, i s'anticipava en rebutjar el contracte social de Rousseau. Concordava, en canvi, amb el menoret gironí Eiximenis, que havia escrit el 1385: "Abans que les comunitats fossen, els homens estaven separats per cases". El "seny" i la "bona rahó" van fer que a Catalunya les cases o les famílies no van donar mai a ningú potestat absoluta sobre si mateixes, sinó amb certs pactes o lleis, i només "per millor estament llur" (pel seu millor benestar). El gran jurista català J. B. Vallet de Goytisolo (1917-2011), president de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación i acadèmic de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, ha explicat de manera magistral aquesta proclamació de fa set-cents anys a Catalunya del principi de subsidiarietat, en la seva obra Reflexions sobre Catalunya. Relligament, interacció i dialèctica en la seva Història i en el seu Dret (2007), una obra que tots els catalans haurien de conèixer.

Claude Levi-Strauss (1908-2009), el cèlebre autor de Tristes tropiques, que es considerava deutor de Freud i de Marx, en arribar als cent anys, va escriure una de les pàgines més esperançadores per al segle XXI: "Si l'etnòleg gosés jugar el paper de reformador, si gosés dir: "Heus aquí per lo que l'experiència de milers de societats us pot servir a vosaltres, els homes d'avui", preconitzaria, sens dubte, una descentralització a tots els nivells per aconseguir que el nombre més alt d'activitats polítiques, socials i econòmiques es portin a terme en aquets nivells d'autenticitat en què els grups estan constituïts per homes i dones que tenen un coneixement concret els uns dels altres". Amb aquestes paraules el gran etnòleg descobreix el principi de subsidiarietat i inicia el retorn cap a la concepció clàssica de l'origen de la societat. La llibertat política té el seu origen en el nucli més descentralitzat: la família. En la comunitat de famílies residirà sempre la força del pobles lliures: "És en el municipi on resideix la força del pobles lliures. Les institucions municipals són a la llibertat el que les escoles primàries són a la ciència: posen la llibertat a l'abast del poble" (Alexis de Tocqueville).

De baix cap a dalt, així creixen les plantes. Mentre el materialisme modern pretén construir la societat de manera individualista i mecanicista, el classicisme, que hi veu un "ordre", s'ha vist confirmat avui dia per la perspectiva que obre la Física quàntica per comprendre l'ordre del cosmos. Jacques Rueff (1896-1978), un dels economistes més importants del segle XX, en la seva obra Les dieux et les rois. Regards sur le pouvoir créateur, explica la necessària interacció que s'observa en la mecànica ondulatòria que permet comprendre la superposició dels distints nivells d'organització, caracteritzats cada un per la seva autonomia i la interacció dels seus elements: un ordre no pot constituir-se si no és a partir d'un ordre immediatament anterior. La família és l'ordre immediatament anterior; és l'únic grup social viu, capaç de crear lligams socials vius, superiors, espirituals i civilitzadors i de capitalitzar amor gratuït. La família és patrimoni acumulat i transmès; és patrimoni genètic, patrimoni de bens materials; patrimoni espiritual i civilitzador de costums, de virtuts, de valors, de ritus i de festes que venen a constituir la memòria i la vinculació de les generacions. Sense família no hi ha entrega amorosa expansiva. La democràcia moderna -partitocràtica, plutocràtica i cleptocràtica- ha destruït políticament la família foral. Els estudis de F. Furet ho corroboren: "La democràcia moderna produeix per definició grans oligarquies. El destí dels pobles depèn dels mercats financers anònims".

Pel major benestar de les famílies el principi de subsidiarietat ha d'estar estretament lligat a la difusió de la propietat, a la capitalització pel treball. "La difusió de la propietat a totes les classes socials, segons l'economista i jurista catòlic francès Louis Salleron, s'ha de fer fonamentalment per l'obertura de la propietat capitalista als assalariats, interessant-los no solament com estalviadors, sinó creant-los uns drets sobre el capital nacional en formació".

J. Vicens Vives no era ni jurista ni economista, però va deixar escrit: "Només per la capitalització del treball hem arribat a ser gent en la història econòmica: aquesta és la llei que hauran de tenir en compte les generacions vinents" i "el repartiment de la propietat crea un sistema de regisme molt semblant al de la vera democràcia", ambdues coses sustentades en "l'arrelat foralisme de la Corona d'Aragó". Les generacions vinents van optar pel nacionalisme jacobí, l'antítesi del foralisme. Però som a temps encara de retornar i retrobar el nostre ADN genuí foral: famílies fortes, municipis lliures (de partitocràcia), Generalitat i Estat subsidiaris, Monarquia federativa i, vetllant per damunt, la UE, alhora subsidiària i federativa. Ha arribat l'hora, doncs, que Catalunya, després de set-cents anys, desempallegada ja del nacionalisme jacobí anacrònic, contribueixi activament que el principi de subsidiarietat esdevingui patrimoni polític, social i econòmic i constitueixi el gran principi ordenador dels Estats membres de la UE. I per què no, esdevingui també patrimoni de la Humanitat.