Una de les conseqüències de la crisi econòmica, que encara arrosseguen les economies domèstiques populars, ha estat la «necessitat» de rescatar el sistema financer espanyol, malmès -pobret- per «hipoteques escombraria», escàndols de corrupció, enfonsament de moltes caixes, sous multimilionaris de directius, venda d'accions preferents, etc., etc. El Gobierno, per tal d'«impedir una crisi d'aquest sistema financer», va proporcionar als bancs 61.495 milions d'euros a partir de 2009, dels quals només han tornat un 4,3%.

Aquesta circumstància m'ha despertat dos records. Primer: una de les coses que més m'escandalitzaven de la meva feina, en els primers anys de la meva carrera periodística, eren les notícies que ens proporcionaven les entitats de crèdit, és a dir, els bancs i les caixes, sobre els seus beneficis anuals. Any rere any, acabaven així: x milions, que representa un y% més que l'any passat. Sempre, «més». I per descomptat, molt superior a l'increment dels salaris que, si n'hi havia, sempre es distingia per tenir un sol dígit davant de la coma, i no ser gairebé mai superior al 3. Com es pot comprovar actualment, tot segueix igual: cada any, una xifra superior a la de l'anterior.

Segon: en moltes finques de veïns a Catalunya, hi ha pisos que han passat a ser propietat d'una entitat bancària perquè l'amo anterior no va poder pagar el crèdit que li havien concedit. Doncs, bé, saben qui és el principal creditor de la comunitat de propietaris de la finca? Ja s'ho poden imaginar. Efectivament, els bancs, que no fan ni cas dels requeriments de les comunitats, ni dels notarials o judicials. Ells poden desnonar, però a ells no hi ha qui els bufi un ull.