Tant soroll amb les eleccions basques i gallegues i, al final, han quedat les coses més o menys igual. A Euskadi els anomenats abertzales es neguen a dissoldre's en àcid, el que resulta, malgrat tot, bastant comprensible, el PNB i el seu formidable aparell financer (pagat per tots els espanyols) senyoreja el panorama, PSOE i PP són igual d'irrellevants i les marees són fortes: al Cantàbric i a l'Atlàntic. Feijoo mana a Galícia: quan no ho ha fet? Ciutadans, no computa: a l'Espanya Ulterior, la indomable, el malson de Roma, nois amb manicura (i que parlen català, de vegades) són altament sospitosos.

Seguim sense govern i amb els partits a Madrid fent posturetes. Per mi no es privin, més temps hi van estar a Bèlgica i aquell païset no va deixar de ser confortable, però el problema hi és segons diuen els mateixos interessats que assenyalen, alarmats, l'emergència que ells mateixos creen, ja se sap que el toxicòman és l'últim a assabentar-se de la seva dependència. La naturalesa és de dretes, l'instint de conservació, també, així que faig un advertiment fratern a tots els grups més o menys liberals -això exclou el PP- perquè reparin que, sense guanyar clarament, mai van tenir uns resultats tan bons que els permetin doblegar el PP sempre que sigui necessari. No obstant això, i fins ara, han seguit la tàctica de Rajoy (i els seus consellers), el més gran especialista en tancredisme de la història d'Espanya: no fer res i deixar que les coses es podreixin, mentre el formidable aparell de creació de realitats paral·leles, que el govern conserva intacte i en nòmina, reparteix culpes sempre allunyades del patró: el patró és bo, és un sant. Deixar governar el PP seria correcte. Després, ja el copejarem.

Un govern tripartit amb Podem, PSOE i Ciutadans seria tan estimulant que és poc probable, però cal intentar-ho. I a treballar, que la ciutadania no és ximple i sabrà posar a cadascú al seu lloc, encara que tardi cent anys. Un grapat de contractes d'un mes no és una recuperació, és una burla.