Fa alguns mesos, la plataforma ciutadana Más Democracia va publicar una peculiar classificació sobre la qualitat democràtica dels partits polítics espanyols. Per molt que puguin discutir-se els criteris usats per realitzar l'anàlisi o per molt que vulguin qüestionar-se les fórmules emprades per plasmar les conclusions, la veritat és que algunes de les dades criden poderosament l'atenció. Segons l'informe, cap de les formacions avaluades compleix amb les normes de funcionament requerides en altres països del nostre entorn, com Alemanya o el Regne Unit. Però, sobretot, destaca la pobra qualitat de l'anomenada "democràcia interna", és a dir, la que afecta l'organització de cada partit polític "de portes endins". Per tant, perquè aquestes institucions fonamentals contribueixin al correcte funcionament d'una democràcia representativa sana i consolidada, cal aprofundir en la seva democratització i augmentar el grau de rendició de comptes, no només en períodes electorals, sinó de manera permanent i davant tota la ciutadania.

Les principals queixes denunciades eren les següents:

1.- L'absència de control i de debat reals en el si dels òrgans de direcció dels partits: Segons Más Democracia, es constata un elevat incompliment dels terminis de reunió dels esmentats òrgans, previstos en els seus propis Estatuts. Però, a més, jo apunto dues consideracions més. Quan sí es reuneixen tendeix a proliferar o la tasca d'homenatge al líder -amb total absència de debat i contrast d'idees, substituïts per l'aplau?di?ment i l'afalac a les tesis anomenades "oficialistes", per d'aquesta manera vendre una imatge d'unitat i assegurar-se un futur dins el partit- o, per contra, la posada en pràctica de batalles personalistes traduïdes a traïcions i travetes de tot tipus, allunyades d'un desitjable debat assossegat i d'acord amb les polítiques, els programes i els conflictes situats en el punt de mira. Serveixi com a exemple el, en paraules dels seus propis protagonistes, lamentable espectacle ofert en l'última reunió del Comitè Federal del PSOE.

2.- Els drets dels afiliats es reconeixen en els estatuts, però no hi ha un sistema eficaç per defensar-los: Es tracta d'una circums?tància insòlita a Europa. És més, a Espanya les direccions dels partits solen reservar-se el dret a expulsar sumàriament els seus afiliats sense un procediment previ garantista. En aquest sentit, la imposició per part dels òrgans de direcció, tant dels pactes com de la fèrria disciplina de vot, a més d'atemptar contra alguns principis bàsics del nostre model constitucional (per exemple, el de la prohibició del mandat imperatiu de diputats i senadors), tendeix a afavorir els militants submisos i obedients i a castigar els crítics.

3.- Els sistemes de selecció dels candidats a càrrecs públics parteixen majoritàriament dels òrgans de direcció: Es produeixen excepcions en alguns partits que impulsen l'esmentat sistema entre els seus afiliats, però la regla general és que aquests acabin condicionats d'una manera o altra per la mateixa direcció. Denuncia l'informe de referència que el procés d'elaboració de les llistes de candidats es converteix més en una tensa lluita entre els que pretenen col·locar els seus "afins" en els llocs clau que en un procediment d'elecció desenvolupat en un clima de llibertat i pulcritud.

Amb independència dels concrets resul?tats d'aquest recent estudi -que indica que les dues formacions pitjor valorades són el Partit Popular i Convergència Democràtica de Catalunya i les dues millor puntuades són Equo i Podem-, considero que és moment de plantejar d'una vegada per totes quin model de partits polítics volem i quina mena de participació ciutadana necessitem. També si el càrrec públic ha de respondre davant la ciutadania que l'ha elegit o davant l'organització que li va prestar les seves sigles en campanya electoral. O, en el cas de respondre davant totes dues, en quina mesura ha de fer-ho. I, en funció d'aquestes respostes, hauran d'escometre una sèrie de reformes més o menys ambicioses.

Personalment, em preocupa així mateix una altra qüestió de calat, relacionada amb l'anterior, si bé des d'un diferent plantejament. És la que afecta la formació del ciutadà i de la preparació del votant. Percebo amb preocupació que s'està fomentant un model de militant fidel, negat a la reflexió i format, en ocasions agressiu cap a l'adversari i, segons convingui, fins i tot fanàtic, per forjar sobre aquest perfil les decisions que marcaran el futur del país. Al meu entendre, ni el nostre sistema educatiu ni el nostre teixit social potencien en aquests àmbits la generació d'un criteri seriós i desenvolupat de la ciutadania. Però convé no oblidar que, d'alguna manera, tots tindrem una part de responsabilitat en el final d'aquesta història.