No tinc vocació de jurat del premi Nobel de Medicina però, com tanta gent, sí de pertànyer al de Literatura. Sobretot quan coneixes el premiat des del batxillerat, com és el cas de Bob Dylan.

Cap dels professors que em van fer classe de Literatura li hauria donat el premi, tot i que en aquells dies ja havia escrit cançons per les quals el guardonen ara. Per als més oberts, estava bé allò que feia Serrat de posar música als poemes de Machado i Hernández perquè, escolta, els donava a conèixer i amb el truc de la musiqueta arribàvem a les poesies que estaven fetes només de paraules, com exigeix la literatura. Llavors la literatura era molt literària i aquells professors, fins i tot els més oberts, no tenien plena llibertat. L'única lectura que mereixia ser-ho era exclusivament tipogràfica i figurava citada en el llibre de text.

En aquells dies, el premi Nobel de Literatura John Steinbeck havia proposat per al premi Al Capp, un historietista, autor de la sèrie satírica Li'l Abner que es desenvolupava a la imaginària i muntanyenca Dogpatch. Steinbeck comparava Capp amb Cervantes i Rabelais. Jo no ho sabia i aquells professors menyspreaven qualsevol còmic -no només els dolents- perquè eren analfabets de la imatge, insensibles a la seva cal·ligrafia i ignorants de la seva gramàtica (per dir-ho en termes que podrien entendre).

Com que per al jurat suec la literatura pot estar en les cançons de Dylan i el premi Nobel no ha admès noves formes de ficció des que va incorporar el d'Economia el 1968, espero que d'aquí a 23 anys torni a caure el guardó en un nord-americà i que sigui Matt Groening, autor d'Els Simpson, que per llavors rondaran els mil capítols de la seva crònica de Springfield, el territori on succeeix en forma de sàtira la cultura i la vida del primer món.