Es podria presentar com una novel·la interminable, de moda, o com un relat de ficció, per sorprendre. Però res d'això, que hi ha una esplèndida i reconfortant realitat: a la nit del temps va néixer l'art romànic amb una força perdurable. A l'anar i venir de la nostra història, aquesta terra incorpora les edificacions pròpies de l'Edat Mitjana, que no s'aturen en una simple col·locació de pedres ben tallades i ornamentades -essència de l'art romànic- sinó que constitueixen la mateixa construcció d'Europa. Perquè a mesura que cada regió s'independitza dels bàrbars del nord -és a dir, la nit del temps- neixen els monestirs com una gran referència de fer arrels allà on s'escaigui, desitjar i fer la pau, les paus, el treball de la terra, aprendre i ensenyar.

Són focus de civilització que van dibuixant Europa, tros a tros. D'aquella època, segles del X al XIII, s'enregistren 374 monestirs, encara existents, i 160 perduts, però amb alguna resta o identificació. L'art romànic és ara una de les riqueses patrimonials més estimades del món, amb un estil molt propi i sobretot un esperit. Aquestes terres serien unes altres sense l'existència dels monestirs medievals.

Sant Miquel de Fluvià, a l'Alt Empordà, té l'honor de poder mostrar una venerable joia del patrimoni romànic. La seva església va ser consagrada el dia 14 d'octubre del 1066. Fa, doncs, 950 anys. La fundació, vint anys abans, correspon a l'abat Oliba, impulsor de l'espiritualitat i de la cultura del seu temps. La consagració va ser memorable amb la presència dels bisbes de Girona, Narbona, Vic, Urgell i Elna. Els monjos benedictins hi omplien la vida d'un monestir que depenia, primerament, del de Sant Miquel de Cuixà i després del de Sant Pere de Galligants.

L'esperit de l'art romànic es configura materialment amb un conjunt de recursos arquitectònics com voltes i naus, columnes, capitells, torres i demés. Però cada construcció romànica mostra un repertori diferent, que li confereix el seu caràcter d'obra irrepetible. Les merescudes visites a Sant Miquel de Fluvià i a la magnífica exposició de fotografies de Jordi Mestre seràn més profitoses que una descripció d'urgència en aquest moment.

El pas i el pes dels segles es deixen veure notòriament a Sant Miquel de Fluvià; prou que els capitells presenten uns dibuixos excel·lents, encara, però la torre campanar recorda que les fortificacions de guerra, segle XIV, li varen canviar la silueta, i una línia de merlets continua muntant una estranya guàrdia, enfilada als murs de l'església. Aquell temps bèl·lic va fer construir un fossat que voltava l'església i va suposar la desaparició del claustre del monestir: la guerra manava. També vindrien unes incursions dels exèrcits francesos, més tard la cruel Desamortització, i un altre dia la Guerra Civil Espanyola. Però més enllà de totes les desgràcies sofertes, el venerable temple de l'any 1066 és aquí present com la gran lliçó ben apresa d'una triple predicació: de la mare Església, de l'art romànic i de totes les generacions de gent de fe que treballen la vertadera pau i el compromís del futur. Justament sobre el terreny s'hi ha creat una presència testimonial del claustre, una clara mostra d'aquella pretèrita existència completa. I el nou espai urbà es bateja plaça Abat Oliba, com una decidida voluntat de recomençar sempre tot treball de carisma constructiu.

Celebracions com aquesta dels 950 anys de l'església de Sant Miquel de Fluvià són els moments precisos d'alçar els gloriosos estendards de la festa, proclamant identitats singulars i sòlides.