Tot allò nord-americà, amb la potència del màrqueting, el cinema i el seu poder econòmic, arriba a casa nostra per modificar tradicions i costums. Ja tenim el Halloween instal·lat, tradició d'arrel celta plena d'elements de misteri i notes de carnaval, convivint amb el clàssic dia de difunts, amb el record sentit de les persones que estimem i ens han deixat físicament, però que mai ens abandonen dins nostre.
I ara vivim l'arribada dels pallassos diabòlics, com a transgressió de la norma i refugi de bretolades emparades en l'anonimat. Els pallassos, els clowns, són una figura del circ clàssic propera a l'infant, amb moviments i gustos imprevisibles, a voltes destralers. Ens col·loquen davant les contradiccions i misèries dels adults. És cert que el seu comportament primari, de vegades brutal, s'escuda darrere una màscara llampant, en una posada en escena amb un punt inquietant. Per això alguns nens especialment sensibles passen certa angúnia en veure'ls. Per això un escriptor que no destaca per la qualitat, Stephen King, però sí per una imaginació fèrtil, i que sap connectar bé amb les pors humanes més profundes, el va fer servir de protagonista d'històries d'angúnia, dolor i mort. El pallasso és aquí un espectre més i també la disfressa del bromista, però més enllà d'això, pot ser la màscara ideal per al brètol que pot arribar a la violència, per riure's dels altres. Vivim una moda estranya, vinguda d'una Amèrica carregada de violència inestable. Esperem que sigui efímera, i sense el vandalisme anglosaxó, que amaga tantes coses.
