L'Església ens acaba de dir que els morts millor enterrem-los. També ens ha dit que, en cas de carbonitzar-los, defugim la temptació d'espargir les cendres si no és en llocs sagrats, cementiris i temples. Per tant, res de guardar la pols a casa, i ni pensaments de repartir-la entre familiars. Guardem-nos de fer-ne penjolls i anells (amulets) per dur els difunts ran del pit, dringant a les orelles o figurant, esponerosos, en un diamant al dit anul·lar. L'Església ha arribat a dir que si, a l'últim, les cendres han estat llençades enllà d'on toca, al precendrós se li ha de negar el funeral. Tot plegat es recull en un document de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Abans es deia Congregació del Sant Ofici: la Inquisició romana creada a mitjans del XVI per combatre el protestantisme.

Ultra la drasticitat d'aquestes normes, s'ha d'entendre què les esperona. En els àmbits de la fe (de les fes), del bon tracte entre els vius i del respecte pels morts, ara mateix hi ha una gran sensació de tantsemenfotisme. I l'Església només constata el que tots sabem: el món gira crispat, l'individualisme es fa bandera i la conseqüència és el tot s'hi val. Keith Richards, el guitarrista dels Rolling Stones, diu que va esnifar les cendres del seu pare.

Anem a pams. Els ianomami del Brasil es mengen els morts. Si el difunt ha estat bona persona, la combustió del cos deixa un rastre. Barrejat amb una sopa de plàtan, serà ingerit pels familiars. Però si ha estat mala persona, el cos no es crema del tot, i per tant no mereix l'honor de ser cruspit. Els ianomami creuen que a les cendres hi ha l'energia del mort. Empassant-se-la retorna a la tribu. Com en tots els casos de canibalisme ritual, es tracta de no perdre l'energia, ans de transformar-la. Els sona?

Tornem a casa. L'Església sap què es diu, però s'explica malament. Sap que som éssers rituals, i que la ritualística és una màquina que serveix per no perdre les energies comunitàries. Venerar els morts és un bon truc per tocar de peus a terra. En grup. Cementiris i temples són llocs imbatibles, a l'hora d'aturar-nos i pensar una estona sobre la vida, el pas del temps, l'amor. Sobre el Bé i el Mal, si volen. Ara que s'acosta Tots Sants, ocasió perfecta per recordar, per sentir que fem part d'una comunitat, qui és el bonic que, tot i passar de tot, pot estar-se'n, de pensar una estona, per petita que sigui, sobre aquestes coses.

Crec que l'Església exagera, però també crec que té raó. Potser Keith Richards va honorar el seu pare d'una manera estrambòtica. Però li va dedicar una estona. Un moment ritual. Hi va pensar, se'l va fer seu, feligrès de la transcendència. I tanmateix sempre serà més útil que ens hi posem en companyia. Per quan ens toqui a nosaltres de passar avall.