Si, com diuen, avancem cada cop més cap a una societat líquida hem de convenir que a Girona es donen tots els ingredients per a una percepció d'aquesta mena. És clar, però, que la permeabilitat líquida de tots els rius i rierols, de les fonts, de les sèquies, dels canals, dels recs, de les cisternes, es mostra en relació íntima amb la pètria solidesa de la roca, de la veta de la pedra de Girona farcida de nummulits. Però vet aquí que la matèria de la pedra no es podria entendre, altre cop, sense l'aigua que la va modelar i la va nodrir en temps reculadíssims. Els mol·luscs petrificats a la calcària en són un testimoni mut, mort i viu alhora.
La intuïció poètica i filosòfica de Narcís Comadira quan estableix la relació inseparable entre la matèria i la memòria, no pot pas prescindir de la component líquida que ha anat conformant, amb els segles, l'ànima i el cos de la ciutat, units indestriablement en el sedàs de la memòria, de l'imaginari col·lectiu, construït i reconstruït una i mil vegades generació rere generació.
Trenta-quatre anys més tard dels mítics Rius, ponts i aiguats de 1982, el dia de Sant Narcís d'enguany, sortint d'ofici, l'Ajuntament de Girona ha inaugurat, al Museu d'Història de la Ciutat, l'exposició «La Girona de l'aigua», comissariada per la professora Anna Ribas Palom. L'exposició culmina la seqüència que va iniciar el cicle bianual de les «Conferències a l'Arxiu Municipal», amb l'impuls de l'Arxiu Municipal, del Museu d'Història i de la mateixa Anna Ribas, que va tenir continuïtat entre els dos cicles en el llibre de les Fires de l'any passat La Girona de l'aigua (2015), i s'ha materialitzat amb els dos volums de l'esmentat cicle Girona, aigua i ciutat, I (2015) i Girona aigua i ciutat, II (2016). Darrere de tot aquest material hi ha el treball de laboratori i de direcció de Joan Boadas, Lluís Esteva Casellas i Anna Gironella, la inspiració metodològica i temàtica de la tantes vegades esmentada Anna Ribas, i la mirada atenta i curosa de la Sílvia Planas.
L'exposició, de cocció i maduració lenta, ens ofereix un recorregut sobre el valor i el paper de l'aigua en la vida urbana. Destaca, en primer lloc, el caràcter «captiu» dels rius urbans. Captiu en el sentit que la ciutat s'ha fet, sovint comprimint i acotant les lleres dels rius de la ciutat; és amb tota seguretat, tant amb rius regulats, com si no, un fenomen molt generalitzat que justament es posa en contacte amb paisatges fluvials urbans que en la civilització europea tenen una enorme capacitat d'evocació. Només cal pensar amb el Sena i París, el Tàmesi i Londres, el Roine i Lió, l'Arno i Florència, el Tíber i Roma, o alguns paisatges urbans del Danubi. Esclar que pels exemples citats algú pot pensar en un excés de pretensió, quan es tracta només de mostrar com en la història de la humanitat, els esforços per domesticar els rius tenen una llarguíssima tradició amb resultats ben notables i també ben variables. Un cop més, potser, el que més s'acostaria a les característiques del cas gironí seria l'Arno a Florència.
Un segon aspecte íntimament lligat amb el domini dels rius i associat a la invasió, més o menys conscient, de les lleres àmplies, és el de les inundacions. Com més es comprimeix la secció del riu, la seva capacitat d'engolir metres cúbics en un temps determinat, més es fa evident que d'acord amb la pluviometria ens podem trobar amb els disgustos que de manera recurrent han esmaltat la història de la nostra ciutat. Ara que fa temps que Girona no s'inunda és un bon moment per anar a veure, al Museu, o al carrer de les Ballesteries, o a l'entrada de l'Ajuntament, els diferents elements que deixen constància de les famoses inscripcions «hasta aquí llegaron las aguas». Al Museu, tots els elements associats als aiguats que hi havia a la Granja Mora de la Cort-Reial es presenten concentrats per evocació i memòria.
Un tercer element que val la pena destacar és el paper central que va tenir i té la séquia Monar, aquesta desviació medieval del Ter, que alimenta Salt i Girona i aboca a l'Onyar. Fàbriques, molins i regadius en són tributaris de manera estretíssima.
Finalment, l'aigua per a usos domèstics rep una atenció especialíssima, per tal de situar-nos en el context històric de l'abastament d'aigua a la ciutat i del paper de fonts i cisternes i pous fins fa encara no cent-cinquanta anys, que és quan es comença a pensar en la canalització per a distribució domiciliària. Aquest és un exercici imprescindible per a la comprensió de les dinàmiques urbanes i l'evolució de la societat gironina: aigua corrent, llum elèctric i telèfon són avenços que la ciutat ha viscut en el darrer segle i mig. La resta de la nostra història urbana era diferent.
No cal dir que l'exposició i la bibliografia que he esmentat al principi s'ocupa de tots els elements que s'han emprat al llarg de la historia per unir allò que els rius separaven: ponts, passeres i guals transitables han marcat la geografia urbana d'una ciutat que ha viscut en íntima liquiditat amb els seus rius.
Per acabar, dos breus comentaris sobre l'impacte de l'acció urbanitzadora sobre els paisatges fluvials urbans. Primer, seieu davant del projector que us va presentant imatges del passat i deixeu-vos seduir per la visió del Güell amanyagant directament la primera renglera de plàtans del passeig central de la Devesa; el nostre bosc de plàtans separat de la ciutat per un riu i unit per alguns ponts. Ara que es van planificant accions diverses per unir la Devesa a la ciutat, la contemplació d'aquelles imatges haurien de ser motiu de reflexió per a urbanistes i dissenyadors urbans.
I en segon lloc és pertinent recordar aquí l'intent dels darrers anys vint, aturat el 1930, de construir una plaça Mercat damunt el riu. Aquest projecte, que es va quedar en els fonaments, va merèixer a la Gaseta de les Arts del dia 1 d'agost de 1927 (núm. 78) un article del seu director, Joaquim Folch i Torres, amb el títol: «A Girona volen fer un mercat damunt el riu». Conclou Folch i Torres: «És tot un pensament el d'alçar un mercat damunt un riu. És tota una idea el convertir en albelló el llit verdós que una mà curosa podria convertir fàcilment en bell jardí. Sota les clenxes dels rústecs ideadors hi ha audàcies que no hauríem mai cregut, i si el bon sentit d'aquesta fina ciutat de Girona, plena d'espirituals senyories no fos prou a evitar-ho amb la reprovació altiva del ridícul, no oblidin que hi ha una llei que defensa els bells llocs i que caldrà emparar-se en ella...».
