bíblic. Tothom s'esquinça les vestidures. El diputat d'ERC s'ha passat tres pobles. La qüestió és clara, els socialistes han advocat per la dreta abstenint-se. Quinze diputats han dit que no. I què? El pitjor de la votació són les paraules de Gabriel Rufián? Per què la dreta s'aplega a defensar els socialistes? Es dibuixa l'organigrama d'Espanya. Tots en contra dels catalans, que al capdavall és allò que és a votar al parlament espanyol. Els catalans i sense violència són de mal digerir. Rufián va dir sense embuts una realitat, els socialistes espanyols acceptaven el seu destí universal: ser de dretes. Això per als votants era una traïció. Caragiraven la seva història. A ningú no li va agradar la intervenció de Rufián. La dreta està més ofesa que el socialisme. De cop, el dolent és un republicà. Damunt seu cau la ràbia i la vergonya socialista. La gestora ho corrobora, quan tothom passa per la vergonya de l'abstenció el diable és un republicà que parla clar. El món s'encén. Tothom se l'agafa amb paper de fumar. Rufián va dir quatre coses evidents i en territori hostil. I tira que és vals, que si el to que si les maneres. Les maneres són reals, la socialdemocràcia i la dreta, per aguantar vots i escons, aniran junts fins on els convingui i plegats es donaran cobertura. L'esquerra espanyola fa temps que va dimitir, va crear una estructura estatal que pensaven que duraria eternament. Tremola i s'acosta a la dreta buscant aixopluc. La lògica política espanyola és que els partits clàssics acabin fent pinya. L'esquerra entesa com un espai de lluita ha mort. L'amistat és una cosa, la conveniència, una altra. Rufián és republicà, cosa que els socialistes no són.
