Cartes

La societat normalment consta de tres classes socials: l'alta, la classe mitjana i la baixa. La classe mitjana sempre ha tingut molta rellevància i ha influït molt en les relacions socials de pobles i ciutats. En l'actualitat, i degut a l'actuació de governs massa autoritaris i que afavoreixen la classe alta de tal manera que l'escletxa entre rics i pobres és cada cop més profunda, fa que aquesta abundant classe mitjana tendeixi a desaparèixer i a apropar-se cada cop més a la baixa i, evidentment, aquest fenomen comporta serioses conseqüències. Ho estem vivint en carn viva. Fixeu-vos en quin personatge ha estat escollit per a President de la nació més poderosa del món. Aquestes persones que veuen que el sistema els està escanyant amb impostos mentre els benestants viuen a cor què vols (només cal veure l'habitatge d'en Trump farcit d'or), llavors i lògicament es rebel·len i crec que pensen (al menys la majoria): si escollim la Clinton quedarem fotuts igual, provem amb aquest nou personatge a veure si estem millor, ja que pitjor, impossible.

Per a mi aquesta ha estat la clau que ha fet que Trump fos l'escollit. A nivell d'altres països passa quelcom semblant: a França l'auge de Le Pen, a Hongria guanya punts l'extrema dreta, la Merkel amb un peu a fora per haver acollit tants emigrants, i el populisme, l'extremisme i els governs absolutistes (recordem què va passar amb el nazisme i el fascisme) van guanyant terreny. Els governs, si tinguessin vista, haurien de mimar aquesta classe mitjana que ara mateix està ofegada i humiliada i és la causa de governs extremistes. A Espanya també està passant i ho pagarem molt car. Temps al temps.

Cada persona, un sac de brossaFrancesca Barti Comalat. BANYOLES.

Segurament el títol us ha sobtat, és una mica directe i no us entra al vostre cervell cap quadrat. Si ets una mica obert mentalment entendràs la metàfora i si no ho ets, doncs no cal que continuïs llegint.

En el meu carrer hi ha els típics contenidors, el blau, el verd, el groc i dos de grisos. Cada dia estan plens a rebentar, sovint cauen les deixalles pel terra. A vegades hi ha persones que hi remenen i acaben d'escampar la nostra brossa com si fos un plat d'ous remenats. Com a cada carrer, s'hi deixa un munt de brossa que no es recicla. Un munt de merda que deixem per persona al planeta terra.

Comprem productes envasats a dojo i amb aquests que es van amuntegant a diari en podríem construir una catedral de brossa a cada població. Com més gent hi ha, més brossa deixem.

Tant les grans empreses de producció com les persones sense consciència social són partíceps en la destrucció del planeta, delinqüents que no són penalitzats i haurien de ser-ho per vulnerar el nostre medi ambient.

Potser que no posin tantes multes absurdes a les zones blaves i en comencin a posar per qüestions importants com aquesta ja que ens hi juguem el futur del planeta i de les següents generacions.

Els ulls de la soledatCristina de Ribot i Saurina. GIRONA.

A Girona hi conviu gent amb diferents situacions econòmiques, alguns tenen la gran sort de viure econòmicament bé, d'altres malauradament i per diferents raons i decisions que han pres al llarg de la seva vida no tenen aquesta sort i viuen de la caritat dels ciutadans, de les ajudes atorgades per l'ajuntament i de les diferents institucions solidàries.

Ahir al vespre vaig anar a portar-li menjar a una dona d'edat ja avançada, que viu als foscos carrers de la ciutat, vam estar parlant una estona, fins que em va malentendre i es va posar a escridassar-me com mai ningú ho havia fet. En aquell moment em vaig sentir la noia més petita de tot el món, no sabia què fer ni que dir, l'únic que vaig saber fer va ser mirar els seus ulls. Eren petits, marcats pels records de la vida que havia hagut de patir.

Uns amics que havien presenciat tot el que m'havia passat em van acompanyar a casa, em van fer adonar-me que jo no podia jutjar el comportament d'aquella dona perquè desconeixia el seu passat i la precària situació del seu present. Havia d'intentar mirar amb els seus ulls tot el que havia succeït, comprendre-la i sobretot perdonar-la.

Sensibilitzem-nos i sobretot estimem tots aquells que no tenen res, que no els manqui l'amor, perquè no percebin la soledat.