El Tribunal Suprem va dictar, el 26 d´octubre, una sentència d´indubtable interès per al personal de les universitats públiques catalanes, en concret les persones que tenen la qualitat de personal d´administració i serveis contractats en règim laboral i el personal de suport a la recerca contractat en règim laboral amb càrrec a projectes d´investigació i transferència tecnològica o a subvencions públiques. El litigi se suscita per la impugnació per part de l´autoritat autonòmica catalana competent en matèria de relacions laborals (en aquell moment el Departament d´Empresa i Ocupació) de diversos articles del VI conveni col·lectiu, remès per les parts negociadores l´11 desembre de 2014, i després d´un molt llarg procés negociador, per al seu corresponent registre i posterior remissió a l´organisme competent per al seu dipòsit i publicació. La impugnació es va basar en la pretesa il·legalitat de diversos preceptes per contravenir la normativa legal vigent, vulnerant el principi de jerarquia normativa. La desestimació de la demanda pel TSJ català va ser objecte de recurs de cassació, en el qual, en termes semblants als de la demanda, es va al·legar que la sentència havia incorregut en infracció de la normativa aplicable, més exactament dels arts. 9.3 de la Constitució i els arts. 85.1 i 3.3 de la Llei de l´Estatut dels treballadors.

Quina és la tècnica d´elaboració dels preceptes impugnats i com es relacionen amb les disposicions transitòries? S´accepta, jurídicament parlant, que hi ha un conjunt de normes, estatals i autonòmiques, que fixen un seguit de restriccions a alguns drets d´índole econòmica i d´ordenació de les relacions de treball (jornada de treball, dies d´assumptes propis, permisos, retribucions durant el període de baixa per incapacitat temporal, jubilació obligatòria per via convencional, jubilació anticipada, prestacions compensatòries econòmiques en cas de jubilació; premi econòmic d´antiguitat). Doncs bé, les parts introdueixen en el text aprovat diverses disposicions transitòries en què es disposa que, quan les normes que restringeixen els drets referenciats en les mateixes deixin d´estar vigents, s´aplicarà el text de l´article que es recull immediatament a continuació en cadascuna de les disposicions transitòries que han estat objecte d´impugnació.

Aquesta argúcia negociadora és considerada contrària a dret per l´autoritat autonòmica, que, tant en fase d´impugnació en instància mitjançant procediment d´ofici com amb posterioritat en el tràmit de recurs de cassació, argumenta que el conveni presentat a registre no respecta el marc normatiu vigent, tant l´estatal com l´autonòmic, atès que estem en presència de normes de dret necessari (la Llei de l´Estatut Bàsic de l´Empleat Públic, per exemple) que ha de respectar obligatòriament un conveni col·lectiu, cosa que, segons la part impugnant en l´acte del judici, no es va produir.

Un ampli fragment de la sentència del TSJ català és reproduït en el fonament de dret segon de la sentència del TS. El TSJ no dubta de la prevalença de les normes de superior rang, d´acord amb la normativa vigent, i tal és el cas de les normes legals, estatals i autonòmiques, citades en les disposicions transitòries impugnades, i a més ho fonamenta degudament amb suport constitucional (art. 37.1) i de la consolidada jurisprudència del Tribunal constitucional al respecte des de la important sentència núm. 210/1990 que va resoldre, en sentit favorable, sobre l´aplicació de la reforma introduïda en la regulació de la jornada màxima de treball en la LET en l´any 1983, tot i que modifiqués el contingut en matèria de jornada de convenis col·lectius llavors vigents. Tampoc hi ha dubte que les parts negociadores són plenament conscients d´aquesta «superioritat jeràrquica» i que no la qüestionen en el conveni, i així es van manifestar també en les argumentacions exposades en l´acte del judici, de manera que els preceptes convencionals respecten al seu parer el marc normatiu d´aplicació.

La fonamentació jurídica de la sentència del TS és molt breu, per assumir íntegrament «els raonats arguments de la sentència d´instància, així com els continguts en l´informe del Ministeri Fiscal». Igual que va fer la sentència del TSJ català, el TS és del parer, molt correcte al meu entendre, de la necessitat d´analitzar el text impugnat en el seu conjunt, i aquí trobem les esmentades disposicions transitòries que suspenen l´aplicació dels preceptes impugnats fins que les normes legals, que tenen prioritat normativa en el sistema de fonts aplicables, deixin d´estar en vigor. Per tant, les parts han fet ús de les possibilitats que ofereix el Codi Civil en regular una obligació condicionada a l´existència d´un esdeveniment que constitueix la condició, com és en aquest cas concret un canvi legislatiu que no depèn, que és aliè, «de la voluntat de les parts contractants». A aquesta argumentació que salva la validesa jurídica del text convencional, la Sala afegeix una altra que no és de menor importància des d´una perspectiva d´agilitar la negociació i l´aplicació de textos pactats, com és que, en el supòsit de produir-se les modificacions legals requerides, no serà necessària una nova negociació entre les parts, evitant a més, diu, «possibles litigis sobre si les condicions pactades en el mateix formaven o no un tot orgànic indivisible i que si a l´efecte de la seva aplicació haguessin de ser o no considerades globalment».

La validesa jurídica del conveni, per ajustar-se a la legalitat vigent en la data de la seva subscripció mitjançant la tècnica referenciada de la submissió a una obligació condicional, porta el TS a desestimar el recurs de cassació en tant que no s´ha produït conculcació de la legalitat vigent o la lesió greu de l´interès de tercers. Desestimació que s´efectua, no sense abans fer una crítica, prudent però més ferma que la que pot intuir-se en la sentència del TSJ, sobre la tècnica d´elaboració dels preceptes impugnats del conveni, de la qual s´afirma que seria «millorable», si bé el TS aprofita per estendre aquesta prudent crítica a la tècnica utilitzada en «moltes lleis», apreciació amb la qual coincideixo i que es troba plenament plasmada en algunes normes que han requerit, molt poc temps després, de correcció d´errors o fins i tot de modificacions, pels defectes existents en la seva regulació. Els laboralistes en sabem molt, d´això,sobretot amb ocasió dels nombrosos reials decrets llei dictats en els últims anys.