Una de les meves pel·lis preferides d'infantesa és Exploradores, del gran Joe Dante, el pare dels Gremlins i altres joies del cinema fantàstic dels vuitanta. Tot i que en el seu moment va ser un sonat fracàs comercial, potser pel fet que la productora va fer-li la vida impossible durant l'execució del projecte, amb els anys ha esdevingut una petita peça de culte. En ella, uns joveníssims Ethan Hawke, River Phoenix i Jason Presson construïen una mena de nau espacial amb peces d'una deixalleria i s'embarcaven en una esbojarrada odissea intergalàctica. Però el que, encara avui, més em fascina d'aquesta aventura juvenil que més d'un deu considerar com a prescindible succedani de The Goonies, és l'opening, la seva escena inicial, en la qual el personatge de l'Ethan somiava que volava en un espai indefinit que fluctuava entre la nostra realitat i una dimensió imaginària. Finalment, el nano despertava i, ràpidament, intentava dibuixar en un bloc el que recordava, el que la seva memòria havia retingut d'aquell vol fantàstic.
Durant molts anys vaig posar en pràctica aquella tècnica; un bloc i un bolígraf a la tauleta del llit, al costat del rotlle de paper de vàter, un altre objecte indispensable en aquesta meva primera fase d'aprenentatge i experimentació vital. El cas és que durant molts anys, quan prenia part en algun somni intens, el primer que feia era agafar el bloc i prendre notes, o fins i tot, fer algun esbós intel·ligible que em permetés vèncer la meva innata memòria de Dory i, d'aquesta manera deixar constància de l'imaginari oníric que havia presenciat. Fa uns dies, fent neteja, vaig trobar aquell primer bloc encetat l'any 1987, amb onze anyets que tenia a les espatlles, i no sabeu la de mons imaginaris, viatges temporals, monstres i, en definitiva, idees estrambòtiques que hi vaig arribar a plasmar. Un autèntic almanac del somiador adolescent. El més curiós del cas és que revisant-lo ara he pogut constatar que alguns d'aquells somnis i malsons, amb els anys, els he acabat materialitzant inconscientment en relats, curtmetratges o algunes relacions de parella insofribles. Sóc, un somiatruites, òbviament.
A principis d'any, en aquest mateix diari, Agustí Casanova definia el somiatruites, a l'excel·lent article d'opinió En defensa dels somiatruites, com «un visionari obsessiu que s'il·lusiona amb coses impossibles i estranyes, grandiloqüents, un poeta romàntic, un quixot idealista». El que vindria a ser el friqui d'avui. Els friquis són una mica els somiatruites de sempre, els exploradors d'allò inimaginable de Joe Dante, experts coneixedors d'aquesta capacitat humana que és el somni i que serveix per alleugerir, explorar i expandir les nostres pròpies limitacions. Però el fet de somiar es perd amb els anys, i s'ha d'exercitar, s'ha de cultivar, si no volem tornar-nos asèptics, grisos, ultracoses. Jo he tornat a posar el bloc i el bolígraf a la meva tauleta de nit. I el paper de vàter. Pel que pugui ser.
